Després d'una nit agradable és moment de creuar frontera, espai limítrof tant maleït. Vaig avançant per carreteres secundàries veient indicacions cap a Bulgària però no, vaig direcció a Turquía. Xino xano vaig avançant les llargues cues de cotxes i camions fins plantar-me somrient a la frontera. Ensenyo el meu passaport colombià i es troben una mica desconcertats, no sé si per la bicicleta carregada o extranyats de veure un passaport colombià. Fan cara de no saber si necessito visat però al cap de 15 min em tornen el passaport segellat, em revisen totes les alforges i començo a endinsar-me per l'antic imperi otomà. La primera parada és a Edirne, on m'acull un noi molt amable, l'Ylias. És un jove artista, d'un poble turc fronterer amb Síria, amb qui converso de moltes coses tot i que el tema kurd no li agrada massa. M'enrecordo que em va dir que no parli del Kurdistan, sinó dels kurds, que el Kurdistan no existia deia. Va percebre el meu interés pel kurdistan i em va dir que aniriem a casa uns amics seus, un dels quals és kurd. Sabates fora i a l'entrar el primer que em diu ell és: "I am kurdish, my nationality. My president is Abdullah Öcalan". Vaig assentir i li vaig dir que aniria cap al kurdistan amb la bici si tot anava bé. Els dies a Edirne em van servir per netejar la roba, posar la bici a punt, comprar una targeta SIM pel mòbil i beure molt ayran. L'ayran és la beguda més típica i la que més demanava, és simplement un iogurt barrejat amb aigua, una mica de sal i alguna vegada s'afegeix menta o una altre espècia com pot ser pebre negre. És una combinació senzilla però exquisita! A Edirne també va ser el moment on vaig definir la ruta dels propers mesos ja que la primera part del viatge ja estava gairebé feta (Barcelona - Istanbul). Vaig poder començar a gestionar el visat de l'Iran, que el tramitaria a Istanbul, i vaig decidir creuar Turquia en direcció sud-est direcció al Kurdistan tot creuant les regions kurdes de Turquia, Iraq i Iran per tal d'evitar les zones més fredes del caucas . Després d'aquests dies de descans i bona companyia pel jovent d'Edirne, ciutat maca amb una mezquita enorme i preciosa, vaig tornar a pedalejar direcció Istanbul. La ruta era per la carretera principal, la D100, amb un asfalt en bon estat i força transitada. Cada cop que t'apropes a les grans ciutats és més difícil trobar llocs tranquils on dormir. Un vespre vaig acabar en una mena d'urbanització amb accés privat a la platja. Es feia fosc i la gent em mirava una mica extranyat, vaig preguntar a un home i em va dir que no estava segur si podia dormir allà... ja se sap que la gent entre més té menys dona. Així que vaig marxar i vaig a acabar al costat d'una carretera, menjant pilav en un got d'una paradeta ambulant, bebent ayran i xerrant amb els venedors que amablament em van indicar on podia dormir amb la meva tenda. Efectivament vaig arribar on em van dir i sort dels taps de les oïdes perquè el soroll dels cotxes es feia insoportable. Em llevo al dia següent molt content per arribar a Istanbul. I molt nerviós. Havia llegit que l'entrada amb bicicleta era caòtica i perillosa, els turcs no son coneguts per la seva amabilitat al conduir, així que si ja em va ser díficil i estresant entrar i sortir de Genova no m'imaginava Istanbul. Tot i així, amb molta paciència, vaig fent i xino xano arribo a creuar una de les moltes portes de la muralla que dona pas històric a Istanbul i quin goig!!! Després de voltar una estona i menjar prou bé em dirigeixo a casa del Çemil, un conegut d'un bon amic que el va acollir fa un parell d'anys i que amablament va accedir a acollir-me a casa seva a mi també. En Çemil viu al barri de Kadiköy, el barri bohemi i alternatiu de la ciutat, a la part "asiàtica" tot creuant l'estret del bòsfor amb un vaixell. Tot arribar-hi es nota que és un barri amb molts colors, botigues de totes menes i moltíssima gent. Arribo a sa casa, compartida amb el seu gat de tres potes i una gossa preciosa. La casa està plena de pintures i figures i no és d'extranyar a que en Çemil és un artista kurd i un apassionat del que fa. Passem llargues hores parlant de l'art, del kurdistan, de la situació social, econòmica i cultural de Turquia i passejant pels carrers de Kadiköy. Istanbul és una ciutat vibrant, intensa, caòtica, bruta, neta, plena de gats i amb una història fascinant. Són dies d'endinsar-me en la història del païs, d'entendre una mica els indrets per on pedalajaré i d'obtenir l'ansiat visat iraní! Ja amb el meu visat a la ma torno a casa el Çemil per sopar amb uns amics seus. Va ser un sopar super agradable i profitòs perquè vaig tenri el plaer de parlar amb una noia la familia de la qual segueix la religió aleví, totalment desconeguda per a mi, i parla zazaki. Em va fascinar aquesta religió mística provinent del sufisme islàmic i la llengüa zazaki parlada a la part oriental turca. No es pot parla de turquía en singular, son moltes turquíes plena d'identitats, fantàstic! La resta dels dies a Istanbul els vaig gaudir amb la meva parella durant aquell temps, que va venir des de Barcelona a visitar-me. Van ser uns dies molt macos i em va portar un seient Brooks que em va salvar el cul per la resta del viatge. Sempre li estaré agraït a ella, i el meu cul també. Deixo enrere la vibrant Istanbul i continuo direcció est. Vaig resseguint la costa i agafo un ferry cap a Yalova. Just al sortir del ferry, una mica agobiat pel trànsit i mirant el mòbil per seguir la ruta correcta no veig el forat d'una clavaguera i la roda trasera es queda encallada. Respiro i espero que no sigui res però... el canvi s'ha trencat! Però tot en la vida té solució. La primera botiga de bicicletes no en tenen massa idea i la segona tenen el mateix canvi així que de luxe. L'home molt amable, s'interessa pel meu viatge, m'arregla la bicicleta en mitja hora, temps que tinc per prendre dos té i seguidament només em cobra la peça. Aquests turcs són molt agraïts! I ja vaig prosseguint per carreteres secundàries del país tastant l'amabilitat turca, des d'un pagès que m'indica amb la ma que l'acompanyi i acabo dinant amb la familia a casa seva, des d'un noi a qui li pregunto un restaurant on menjar (tenia poc pa i només em quedava menjar pel sopar) i em duu amb la seva familia a menjar. Un cop creuat Istanbul començo a notar aquesta gran hospitalitat que no va pas lligada a la teva religió, és una cosa més intrínseca de l'èsser humà que en condicions de necessitat és quan ens ajudem més. I així, gaudint dels pobles petits llurs noms no recordo arribo a Tuz Gölü, el segon més gran en extensió després del salar d'Uyuni a Bolívia. És un lloc màgic, on l'horitzó es confon amb el reflex blanc del salar. Les fotografies són precioses i és un lloc molt solitari, tot un encert haver arribat. D'ençà el llac salat de Tuz Gölü el temps no acompanya res, molta pluja, fred i vent. Una combinació fantàstic per anar forjant l'esperit ciclista on en els moments que creus que no pots la ment t'ajuda i porta el teu físic al límit. I així arribo a la zona més turística de l'anatolia central, la Capadòcia. Una regió turísticament coneguda pels viatges en globus però que amaga una història de diferents imperis, regnes, religions i llengües. Per entendre la capadòcia, ni que sigui una mica, em de mencionar els assirirs, babilonis, hitita, zoroastres, musulmans, cristians, esglèsies i monestiris esculpits a les seves formacions rocoses tant característiques. És un lloc màgic que m'hagués agradat gaudir-lo més a fons. Aquest moment del viatge va ser un moment crític a nivell de salut perquè em feien molt mal els tendons d'aquil·les, mentre pedalejava cap problema, però a l'hora de caminar era un dolor molt insoportable. Així que vaig decidir arribar a Kaysery, la ciutat més gran, i agafar un bus fins a Amed (Diyarbakir en turc) i allà descansar en una associació que promou l'ús de la bicicleta i qualsevol mena d'activitat a l'aire lliure. Mentalment estava esgotat, gairebé dues setmanes amb la roba sempre humida, pluja i més pluja, una constant de pujar i baixar... així que necessitava descansar i agafar forces per entrar al kurdistan en condicions. I així ho vaig fer. Després de vuit hores en bus nocturn arribo a Diyarbakir, ja olora a kurdistan! I de Turquía ja es el que més es destaca és l'hospitalitat, des del mecànic que em va canviar el canvi de la bici gratuitament, totes les families que em regalaven àpats, fruita, pa i quan em van convidar a una boda, prostíbuls i drogues. Turquía té de tot i això que no coneixia el Kurdistan!
Comentarios
Arribo a Amed (Diyarbakir en kurd) després d'una nit en autobus prou còmode. Mentre a Europa és un show viatjar amb la bici al transport públic a Turquía tot té solució. Aquí passo uns 4 dies per recuperar forces, netejar roba, posar la bici a punt (canviar cadena, pastilles de fre, cobertes, netejar-la i fer-li mimitos), llegir molt sobre el kurdistan i sobretot, menjar. Aquestes jornades les passo a Dibidosk, una associació que promou l'esport a l'aire lliure i tenen un local on acullen viatgers, són unes persones meravelloses que em van tractar fenomenaltment. Després d'aquest merescut descansa avanço cap al proper destí, la frontera amb el kurdistan iraquià. Per arribar aquí travesso una carretera que va paral·la a la frontera síria i no era que em fes gaire idea ja que els atacs per part de Turquía contra Qamishlo durant aquells dies es van intensificar però per sort no vaig tenir cap problema. De fet una de les nits les vaig passar a casa de l'imam d'un poblet, un noi molt jove al qual li vaig demanar aigua i una cosa porta l'altre i em vaig quedar. A més em van convidar a un funeral i cada quant et conviden a un funeral al kurdistan? Finalment creuo la frontera i el més notable és la presencia policial a tot arreu. I la bandera kurda. Creuo Zakho, canvio diners i comença a enfosquir-se, he de sortir de la ciutat i també comença a ploure. Com la por a acampar ja no la tinc em fico a un edifici en obres. Al matí següent em llevo d'hora per no trobar-me a ningú però la gent a Zakho matina molt i a les sis del matí tenia l'esmorzar a una taula improvitzada amb els treballadors de l'obra tot discutint del Barça i el Madrid. I aquesta estampa es produeix durant tot el Kurdistan. No hi havia dia que no m'aturessin, la policia, per fer un té, per menjar, per dormir... és un altre nivell d'hospitalitat. Des de la gent de couchsurfing, els yazidis, la familia que em va salvar enmig d'una tempesta, l'altre que em va acollir quan plovia, la dona que va patir la massacre a mans del govern de Saddam Hussein a Halabja al 1988 i que em va convidar a casa seva amb els seus fills... el kurdistan Iraquià no et deixa indiferent. Tenen una cultura, roba, gastronomia, llengua, religió molt característiques. I Erbil, aquella ciutat gran, desendreçada, alegre amb cotxes de luxe i pobresa extrema. I amb aquest remenat de coses al meu cap ja vaig direcció a la frontera amb el kurdistan iranià a Bashmaq Arribo a la frontera amb un fred considerable, em llevaba amb l'aigua congelada. Però amb una bona gestió de la roba vas fent. A la frontera em tenen aturat 30 minuts... mal assumpte començo a pensar, em criden i m'interrogen uns minuts. Em fan esperar uns minuts més i entra l'oficial amb un té i em demana disculpes per l'espera i em dona la benvinguda. Vaig entrant en calor ja que no plou però el kurdistan és només montanyes, és un paisatge preciós que no et dona descansa a nivell físic. Just el primer dia que entro al kurdistan iraquià punxo per tercera vegada en tot el viatge i trigo a reparar-ho perquè un cargol s'ha clavat al pneumàtic. Així que es tard i només que estic entre grans muntanyes, no veig res pla per acampar fins que veig una mena de creu roja, la Red Crescent iranesa, i vaig a fer el mateix de sempre, demano aigua, s'interessen pel viatge, la bici i acabo sopant i dormint a una sala privada per mi. Generalment aquests llocs mai fallen! Vaig avançant per la gran extensió kurda de l'Iran, carreteres en mal estat però gent encantadora, de fet a Marivan és on he menjat el primer kebab de peix de la meva vida i quina bogeria de menjar. Obviament em van donar un tupper i em vaig endur una mica amb mi, aquests kurds mai fallen. Passen els dies i en una ciutat que no recordo m'adverteixen que miri el temps, que al pas de montanya, vora els 2.000 m, el temps és molt inestable. Faig nit abans de començar el port i sopresa, està nevant! No tinc opció de quedar-me on he plantat la tenda perquè és un lloc descobert, fa fred, al costat de la carretera i visible... tiro cap amunt. De mica en mica la cosa empitjora, comença a nevar, molt vent, molt fred i no puc veure a més de dos metres. Això significa que els cotxes tampoc em veuen per molta llum que tingui. És perillós i l'únic que desitjo es trobar un lloc mitjanament segur per refugiar-me i voilà! Una estació de la Red Crescent m'acull. El que havia de ser un dia va resultar ser 4 dies ja que el temporal no s'aturava. Així que em vaig dedicar a jugar a futbolin (no m'agrada però a ells els hi flipava), menjar, aprendre quelcom de farsi que ja he oblidat i veure com treballen aquests voluntaris (el cos està format principalment per voluntaris). |
Països
Todo
Hola, hoi, salam!Em dic Jona i visc amb les meves contradiccions (si tens menys de cinc vius en un dogma), radicalment privilegiat, desaprenent cada dia i decreixent cada segon. Espero que el blog et sigui d'ajuda i t'animi a fer un viatge i descobrir el món sobre dos pedals, així com replantejar-te la manera de viure. |