Arribo a Amed (Diyarbakir en kurd) després d'una nit en autobus prou còmode. Mentre a Europa és un show viatjar amb la bici al transport públic a Turquía tot té solució. Aquí passo uns 4 dies per recuperar forces, netejar roba, posar la bici a punt (canviar cadena, pastilles de fre, cobertes, netejar-la i fer-li mimitos), llegir molt sobre el kurdistan i sobretot, menjar. Aquestes jornades les passo a Dibidosk, una associació que promou l'esport a l'aire lliure i tenen un local on acullen viatgers, són unes persones meravelloses que em van tractar fenomenaltment. Després d'aquest merescut descansa avanço cap al proper destí, la frontera amb el kurdistan iraquià. Per arribar aquí travesso una carretera que va paral·la a la frontera síria i no era que em fes gaire idea ja que els atacs per part de Turquía contra Qamishlo durant aquells dies es van intensificar però per sort no vaig tenir cap problema. De fet una de les nits les vaig passar a casa de l'imam d'un poblet, un noi molt jove al qual li vaig demanar aigua i una cosa porta l'altre i em vaig quedar. A més em van convidar a un funeral i cada quant et conviden a un funeral al kurdistan? Finalment creuo la frontera i el més notable és la presencia policial a tot arreu. I la bandera kurda. Creuo Zakho, canvio diners i comença a enfosquir-se, he de sortir de la ciutat i també comença a ploure. Com la por a acampar ja no la tinc em fico a un edifici en obres. Al matí següent em llevo d'hora per no trobar-me a ningú però la gent a Zakho matina molt i a les sis del matí tenia l'esmorzar a una taula improvitzada amb els treballadors de l'obra tot discutint del Barça i el Madrid. I aquesta estampa es produeix durant tot el Kurdistan. No hi havia dia que no m'aturessin, la policia, per fer un té, per menjar, per dormir... és un altre nivell d'hospitalitat. Des de la gent de couchsurfing, els yazidis, la familia que em va salvar enmig d'una tempesta, l'altre que em va acollir quan plovia, la dona que va patir la massacre a mans del govern de Saddam Hussein a Halabja al 1988 i que em va convidar a casa seva amb els seus fills... el kurdistan Iraquià no et deixa indiferent. Tenen una cultura, roba, gastronomia, llengua, religió molt característiques. I Erbil, aquella ciutat gran, desendreçada, alegre amb cotxes de luxe i pobresa extrema. I amb aquest remenat de coses al meu cap ja vaig direcció a la frontera amb el kurdistan iranià a Bashmaq Arribo a la frontera amb un fred considerable, em llevaba amb l'aigua congelada. Però amb una bona gestió de la roba vas fent. A la frontera em tenen aturat 30 minuts... mal assumpte començo a pensar, em criden i m'interrogen uns minuts. Em fan esperar uns minuts més i entra l'oficial amb un té i em demana disculpes per l'espera i em dona la benvinguda. Vaig entrant en calor ja que no plou però el kurdistan és només montanyes, és un paisatge preciós que no et dona descansa a nivell físic. Just el primer dia que entro al kurdistan iraquià punxo per tercera vegada en tot el viatge i trigo a reparar-ho perquè un cargol s'ha clavat al pneumàtic. Així que es tard i només que estic entre grans muntanyes, no veig res pla per acampar fins que veig una mena de creu roja, la Red Crescent iranesa, i vaig a fer el mateix de sempre, demano aigua, s'interessen pel viatge, la bici i acabo sopant i dormint a una sala privada per mi. Generalment aquests llocs mai fallen! Vaig avançant per la gran extensió kurda de l'Iran, carreteres en mal estat però gent encantadora, de fet a Marivan és on he menjat el primer kebab de peix de la meva vida i quina bogeria de menjar. Obviament em van donar un tupper i em vaig endur una mica amb mi, aquests kurds mai fallen. Passen els dies i en una ciutat que no recordo m'adverteixen que miri el temps, que al pas de montanya, vora els 2.000 m, el temps és molt inestable. Faig nit abans de començar el port i sopresa, està nevant! No tinc opció de quedar-me on he plantat la tenda perquè és un lloc descobert, fa fred, al costat de la carretera i visible... tiro cap amunt. De mica en mica la cosa empitjora, comença a nevar, molt vent, molt fred i no puc veure a més de dos metres. Això significa que els cotxes tampoc em veuen per molta llum que tingui. És perillós i l'únic que desitjo es trobar un lloc mitjanament segur per refugiar-me i voilà! Una estació de la Red Crescent m'acull. El que havia de ser un dia va resultar ser 4 dies ja que el temporal no s'aturava. Així que em vaig dedicar a jugar a futbolin (no m'agrada però a ells els hi flipava), menjar, aprendre quelcom de farsi que ja he oblidat i veure com treballen aquests voluntaris (el cos està format principalment per voluntaris).
Comentarios
|
Països
Todo
Hola, hoi, salam!Em dic Jona i visc amb les meves contradiccions (si tens menys de cinc vius en un dogma), radicalment privilegiat, desaprenent cada dia i decreixent cada segon. Espero que el blog et sigui d'ajuda i t'animi a fer un viatge i descobrir el món sobre dos pedals, així com replantejar-te la manera de viure. |