Després d'una nit agradable és moment de creuar frontera, espai limítrof tant maleït. Vaig avançant per carreteres secundàries veient indicacions cap a Bulgària però no, vaig direcció a Turquía. Xino xano vaig avançant les llargues cues de cotxes i camions fins plantar-me somrient a la frontera. Ensenyo el meu passaport colombià i es troben una mica desconcertats, no sé si per la bicicleta carregada o extranyats de veure un passaport colombià. Fan cara de no saber si necessito visat però al cap de 15 min em tornen el passaport segellat, em revisen totes les alforges i començo a endinsar-me per l'antic imperi otomà. La primera parada és a Edirne, on m'acull un noi molt amable, l'Ylias. És un jove artista, d'un poble turc fronterer amb Síria, amb qui converso de moltes coses tot i que el tema kurd no li agrada massa. M'enrecordo que em va dir que no parli del Kurdistan, sinó dels kurds, que el Kurdistan no existia deia. Va percebre el meu interés pel kurdistan i em va dir que aniriem a casa uns amics seus, un dels quals és kurd. Sabates fora i a l'entrar el primer que em diu ell és: "I am kurdish, my nationality. My president is Abdullah Öcalan". Vaig assentir i li vaig dir que aniria cap al kurdistan amb la bici si tot anava bé. Els dies a Edirne em van servir per netejar la roba, posar la bici a punt, comprar una targeta SIM pel mòbil i beure molt ayran. L'ayran és la beguda més típica i la que més demanava, és simplement un iogurt barrejat amb aigua, una mica de sal i alguna vegada s'afegeix menta o una altre espècia com pot ser pebre negre. És una combinació senzilla però exquisita! A Edirne també va ser el moment on vaig definir la ruta dels propers mesos ja que la primera part del viatge ja estava gairebé feta (Barcelona - Istanbul). Vaig poder començar a gestionar el visat de l'Iran, que el tramitaria a Istanbul, i vaig decidir creuar Turquia en direcció sud-est direcció al Kurdistan tot creuant les regions kurdes de Turquia, Iraq i Iran per tal d'evitar les zones més fredes del caucas . Després d'aquests dies de descans i bona companyia pel jovent d'Edirne, ciutat maca amb una mezquita enorme i preciosa, vaig tornar a pedalejar direcció Istanbul. La ruta era per la carretera principal, la D100, amb un asfalt en bon estat i força transitada. Cada cop que t'apropes a les grans ciutats és més difícil trobar llocs tranquils on dormir. Un vespre vaig acabar en una mena d'urbanització amb accés privat a la platja. Es feia fosc i la gent em mirava una mica extranyat, vaig preguntar a un home i em va dir que no estava segur si podia dormir allà... ja se sap que la gent entre més té menys dona. Així que vaig marxar i vaig a acabar al costat d'una carretera, menjant pilav en un got d'una paradeta ambulant, bebent ayran i xerrant amb els venedors que amablament em van indicar on podia dormir amb la meva tenda. Efectivament vaig arribar on em van dir i sort dels taps de les oïdes perquè el soroll dels cotxes es feia insoportable. Em llevo al dia següent molt content per arribar a Istanbul. I molt nerviós. Havia llegit que l'entrada amb bicicleta era caòtica i perillosa, els turcs no son coneguts per la seva amabilitat al conduir, així que si ja em va ser díficil i estresant entrar i sortir de Genova no m'imaginava Istanbul. Tot i així, amb molta paciència, vaig fent i xino xano arribo a creuar una de les moltes portes de la muralla que dona pas històric a Istanbul i quin goig!!! Després de voltar una estona i menjar prou bé em dirigeixo a casa del Çemil, un conegut d'un bon amic que el va acollir fa un parell d'anys i que amablament va accedir a acollir-me a casa seva a mi també. En Çemil viu al barri de Kadiköy, el barri bohemi i alternatiu de la ciutat, a la part "asiàtica" tot creuant l'estret del bòsfor amb un vaixell. Tot arribar-hi es nota que és un barri amb molts colors, botigues de totes menes i moltíssima gent. Arribo a sa casa, compartida amb el seu gat de tres potes i una gossa preciosa. La casa està plena de pintures i figures i no és d'extranyar a que en Çemil és un artista kurd i un apassionat del que fa. Passem llargues hores parlant de l'art, del kurdistan, de la situació social, econòmica i cultural de Turquia i passejant pels carrers de Kadiköy. Istanbul és una ciutat vibrant, intensa, caòtica, bruta, neta, plena de gats i amb una història fascinant. Són dies d'endinsar-me en la història del païs, d'entendre una mica els indrets per on pedalajaré i d'obtenir l'ansiat visat iraní! Ja amb el meu visat a la ma torno a casa el Çemil per sopar amb uns amics seus. Va ser un sopar super agradable i profitòs perquè vaig tenri el plaer de parlar amb una noia la familia de la qual segueix la religió aleví, totalment desconeguda per a mi, i parla zazaki. Em va fascinar aquesta religió mística provinent del sufisme islàmic i la llengüa zazaki parlada a la part oriental turca. No es pot parla de turquía en singular, son moltes turquíes plena d'identitats, fantàstic! La resta dels dies a Istanbul els vaig gaudir amb la meva parella durant aquell temps, que va venir des de Barcelona a visitar-me. Van ser uns dies molt macos i em va portar un seient Brooks que em va salvar el cul per la resta del viatge. Sempre li estaré agraït a ella, i el meu cul també. Deixo enrere la vibrant Istanbul i continuo direcció est. Vaig resseguint la costa i agafo un ferry cap a Yalova. Just al sortir del ferry, una mica agobiat pel trànsit i mirant el mòbil per seguir la ruta correcta no veig el forat d'una clavaguera i la roda trasera es queda encallada. Respiro i espero que no sigui res però... el canvi s'ha trencat! Però tot en la vida té solució. La primera botiga de bicicletes no en tenen massa idea i la segona tenen el mateix canvi així que de luxe. L'home molt amable, s'interessa pel meu viatge, m'arregla la bicicleta en mitja hora, temps que tinc per prendre dos té i seguidament només em cobra la peça. Aquests turcs són molt agraïts! I ja vaig prosseguint per carreteres secundàries del país tastant l'amabilitat turca, des d'un pagès que m'indica amb la ma que l'acompanyi i acabo dinant amb la familia a casa seva, des d'un noi a qui li pregunto un restaurant on menjar (tenia poc pa i només em quedava menjar pel sopar) i em duu amb la seva familia a menjar. Un cop creuat Istanbul començo a notar aquesta gran hospitalitat que no va pas lligada a la teva religió, és una cosa més intrínseca de l'èsser humà que en condicions de necessitat és quan ens ajudem més. I així, gaudint dels pobles petits llurs noms no recordo arribo a Tuz Gölü, el segon més gran en extensió després del salar d'Uyuni a Bolívia. És un lloc màgic, on l'horitzó es confon amb el reflex blanc del salar. Les fotografies són precioses i és un lloc molt solitari, tot un encert haver arribat. D'ençà el llac salat de Tuz Gölü el temps no acompanya res, molta pluja, fred i vent. Una combinació fantàstic per anar forjant l'esperit ciclista on en els moments que creus que no pots la ment t'ajuda i porta el teu físic al límit. I així arribo a la zona més turística de l'anatolia central, la Capadòcia. Una regió turísticament coneguda pels viatges en globus però que amaga una història de diferents imperis, regnes, religions i llengües. Per entendre la capadòcia, ni que sigui una mica, em de mencionar els assirirs, babilonis, hitita, zoroastres, musulmans, cristians, esglèsies i monestiris esculpits a les seves formacions rocoses tant característiques. És un lloc màgic que m'hagués agradat gaudir-lo més a fons. Aquest moment del viatge va ser un moment crític a nivell de salut perquè em feien molt mal els tendons d'aquil·les, mentre pedalejava cap problema, però a l'hora de caminar era un dolor molt insoportable. Així que vaig decidir arribar a Kaysery, la ciutat més gran, i agafar un bus fins a Amed (Diyarbakir en turc) i allà descansar en una associació que promou l'ús de la bicicleta i qualsevol mena d'activitat a l'aire lliure. Mentalment estava esgotat, gairebé dues setmanes amb la roba sempre humida, pluja i més pluja, una constant de pujar i baixar... així que necessitava descansar i agafar forces per entrar al kurdistan en condicions. I així ho vaig fer. Després de vuit hores en bus nocturn arribo a Diyarbakir, ja olora a kurdistan! I de Turquía ja es el que més es destaca és l'hospitalitat, des del mecànic que em va canviar el canvi de la bici gratuitament, totes les families que em regalaven àpats, fruita, pa i quan em van convidar a una boda, prostíbuls i drogues. Turquía té de tot i això que no coneixia el Kurdistan!
Comentarios
|
Països
Todo
Hola, hoi, salam!Em dic Jona i visc amb les meves contradiccions (si tens menys de cinc vius en un dogma), radicalment privilegiat, desaprenent cada dia i decreixent cada segon. Espero que el blog et sigui d'ajuda i t'animi a fer un viatge i descobrir el món sobre dos pedals, així com replantejar-te la manera de viure. |