Creuo a Grècia amb facilitat, per desgràcia o fortuna el passaport que tenim determina la nostra forma de moure'ns. Em prenc els primers dies amb calma ja que tinc temps per arribar a Thessaloniki on em trobaré amb la familia d'unes amigues que vaig conèixer a Amsterdam. El primer dia decideixo pedalejar fins l'hora de dinar, trobar un lloc silenciós on no hi passi gaire gent i em pugui quedar tota la tarda. Aprofito per preparar arròs, verdures i deixar una mica pel sopar. A més, netejo la bicicleta i canvio les pastilles de fre, toca posar la bici a punt. Aquest dies de 50 km són necessaris. És necessari aturar-se, després de forces dies de pedaleig intens, i repensar el viatge una mica. La ruta... Kurdistan, si o no? Iran sí però llavors Israel no? Que faig amb Aràbia Saudi? A vegades també vols continuar pedalejant molt ja que et manté ocupat, simplement pedaleges i arribes a un estat de meditació mental difícil d'explicar. Es quan pares i estas en un lloc molt de temps o en una gran ciutat quan la solitud et ve al cap. Penses en la teva família, parella, amistats, projectes... però a l'hora reafirmes que l'avantatge de viatjar sol no t'ho treu ningú. En aquells moments recordo les paraules d'un professor de fisiologia humana durant la meva època universitària: la vida és homeòstasis. I així és com s'entén el viatge, equilibri. Al cap d'uns dies arribo a Thessaloniki on aprofito a anar la botiga de ciclisme Red Zeppelin a comprar uns recanvis que necessitava. Molt bona atenció i un tracte molt càlid. Després d'eixugar la tenda i la roba vaig cap a casa de la família que m'acollirà uns dies, són d'origen albanès però residents a Grècia des de fa molts anys. Desprès d'uns dies menjant papaoutsakia (albergínies farcides), gyros, truita de patates i sobretot bougatsa (quina delícia!) al restaurant Giannis ja és hora de deixar l'hospitalitat albanesa-grega per continuar pedalejant. La idea pel que queda de Grècia es resseguir la costa uns dies i després endinsar-me a les muntanyes frontereres amb Bulgària. Com de costum, per l'època de l'any (novembre) va plovent a estones però per sort trobo llocs abandonats on dormir. Com aquella tarda que tenia els guants i mitjons molls i trobar una mena de cabana en mig d'un bosc amb un gronxador em va salvar. Recordaré aquella nit perquè va ser un dels millors llocs on dormir: protegit de la pluja i el vent, mitjanament net, enmig del bosc on no va passar ningú i a sobre una zona de jocs! També ho recordaré perquè va ser la primera nit que vaig començar a estar cansat. Portava dies amb pluja, els dits sempre congelats, tot mullat, alguns dies a Salònica on em trobava més sol, ganes d'arribar a Turquía i canviar una mica de cultura... Van ser uns dies extranys on el viatge posava a prova la meva determinació per continuar i entendre que cada dia és diferent. Després d'uns dies al costat del mar deixo la costa per anar-me'n per les muntanyes hel·lèniques, massa costa m'estressa i sempre busco carreteres poc transitades i aïllades. Poso direcció Komotini i d'allà resseguir una carretera a prop de la frontera. I quin goig els paisatges entre colors taronjes, grocs i verds de la tard amb uns vermells de la posta de sol... una tranquil·litat sense molt tràfic i unes pujades que infinitament llargues però suaus. I aquí el punt de reflexió del viatge on em trobo amb altres viatgers nòmades. Però aquest no ho fan ni amb bicicleta ni per plaer. Enmig de les pujades veig a grups de persones caminant en direcció contrària, cap a Salònica, carregats amb motxilles més o menys grans. En un moment em paro a parlar amb un noi i em pregunta a quants quilòmetres es troba Salònica, li dic uns 200 aproximadament. Inmediatament penso que li queda bon tros però comparat amb el que porta caminat ja... El noi és de l'Afghanistan i porta caminant 10 mesos. Aquella nit vaig repensar la meva existencia, la meva vida i com cony havia arribat allà. Les paraules es queden curtes per descriure l'allau de sentiments i pensaments en aquell moment. Només el passat dels estels explicarà en un futur les reflexions que tenia sota el firmament. Aquella nit també va ser el primer cop que vaig sentir gent passar molt a prop de la tenda, eren més grups de persones que caminaven en busca d'un futur millor. Ho fan de nit i per les muntanyes per no ser vists. Continuem pedalejnat i tot el que puja baixa i descendeixo les muntanyes direcció Turquía. Fa molt vent, molt fred i no puc gairebé cuinar, he de buscar un lloc mitjanament cobert per parar, descansar i cuinar-me una pasta per agafar energia. I just la nit abans de creuar la frontera, quan te tota la pinta de ploure... trobo una nau amb la porta oberta. No està abandonada i no sé perquè s'han deixat la porta oberta però la pluja i el vent fan que no m'ho pensi per entrar la bici i dormir en un lloc aixuplugat i amb un sopar calent. Demà toca treure el passaport i les nits abans de creuar un país, des del punt de vista geopolític, sempre estic inquiet i emocionat. Continuem cap a l'est!
Comentarios
|
Països
Todo
Hola, hoi, salam!Em dic Jona i visc amb les meves contradiccions (si tens menys de cinc vius en un dogma), radicalment privilegiat, desaprenent cada dia i decreixent cada segon. Espero que el blog et sigui d'ajuda i t'animi a fer un viatge i descobrir el món sobre dos pedals, així com replantejar-te la manera de viure. |