A les nits m'agrada bastant sentir una canço, Mi Libertad de Monsieu Periné. I als matins de tant en tant poso una mica de salsa així que mentre recullo la meva tenda vaig entonant el "Cali Pachangero" del Grupo Niche. Això m'ajuda acabar de pujar amb ritme per començar un descens que m'obliga a fixar la mirada de la següent corba i no pas en tots els arbres que de mica en mica van canviant de colors. La tardor ja és aquí! Finalment creuo a Kosovo, una mica preocupat ja que l'estat espanyol no reconeix la República de Kosovo que va declarar la seva independència de Sèrbia de forma unilateral al 2008. A més ja havia estat a Sèrbia així que era tot un misteri el que em poguessin dir, per sort no em van posar cap problema. Una llàstima que aquest cop no hi hagués cap cartell que em donés la benvinguda a la República de Kosovo. Continuo el descens on només em creuen camions fins arribar a una població on veig un edifici amb tot de banderes estatunidenques. Veig algun cotxe de tipus diplomàtic, aquells típics que surten a les pel·lícules amb les banderes del país al que corresponen. Apart de la presència dels EUA em sorprèn que s'utilitzi euro com a moneda, com a Montenegro, però em facilita les coses tot s'ha de dir. Viatjo sense internet al mòbil per tant de tant m'aturo a un cafè a prendre un té on tenen wifi per poder comunicar-me amb la família i amistats. La gent sap que em trobo bé així que la següent missió és buscar un lloc on dormir i finalment acabo a una esplanada força lluny de la carretera. Aquesta és la part més important del dia, descansar bé és prioritari i sempre valoro tres coses: soroll, inclinació i sol. Si hi ha molt soroll et serà difícil dormir, si hi ha inclinació acabaràs relliscant mentre dorms i depèn de l'època t'interessarà que et llevi el sol o buscar més ombra. Finalment trobo el meu lloc ideal i de sobte passa un home que està buscant fruits pel bosc, molt amablement ens saludem i continuem les nostres respectives tasques. Al dia següent poso la directa cap a Pristina. Arribant a la ciutat passo per una de les zones més brutes i empobrides per les que he estat. Al costat d'una via de tren abandonada s'acumulen barris on la gent viu en cases fetes amb xapes i edificis a mig construir. Tot ple de brutícia, principalment plàstics i derivats, aigües de clavegueres, molts gossos, gats, gallines i galls. La gent es sorprèn de veure'm, potser més ells que jo i em van saludant de tant en tant. Per pair la situació m'assec en una parada de bus abans d'entrar al centre de Pristina. S'apropen uns homes, ens fem fotos i els hi dic que vaig cap a l'Iràn i em responen "boom, boom" fent gestos de disparar i una cara de preocupació. Els hi responc que la gent a Barcelona potser pensa que a Kosovo encara estan en guerra. Pobre estereotip que han de carregar els iranians. Finalment m'indiquen amablement com continuar fins al centre de Pristina. Arribant al centre em trobo de sobte una zona militaritzada. Cartell de "Military Zone", "NATO" (OTAN en castellà/català), "ONU"... M'avisen que no puc fer fotos i que tingui el meu carnet d'identitat preparat si vull entrar-hi. M'aturo per saber que cony és allò i veig cotxes de caire diplomàtic entrant i sortint d'aquella zona amb murs grisos de 8 metres d'alçada i fil ferro al final. No me la vaig jugar i no vaig fer fotos. Després em trobo l'ambaixada dels EUA, t'assabentes perquè el carrer on es troba és privat tot i que passo com si res, potser serà que, dissortadament, la gran majoria de cicloviatgers son d'occident i no són una amenaça aparent. Ja al centre m'aturo a un restaurant on l'amo parla castellà. Resulta que molts d'ells han treballat conjuntament amb diversos exèrcits que hi havia pel país durant l'època més conflictiva, entre ells l'espanyol. Havent menjat un gulash, pa i altres verdures arribo a casa el Carlos, un cicloviatger que he contactat a través de Warmshowers. El Carlos és diplomàtic, treballa a l'ambaixada i viu al costat. Tenen un barri on pràcticament tot són cases de diplomàtics, cap d'espanyol òbviament (no hi ha diplomàtics ja que no és reconeix la república). Xoca haver vist un barri empobrit a 20 km d'un barri de diplomàtics amb tota mena de comoditats. El Carlos em rep amb molta amabilitat, d'orígen Mexicà-Irlandès criat als EUA. Bona barreja que m'explica mentre sopem un tros de carn de gairebé un kilogram i una copa de vi. M'agrada la carn però no acostumo a menjar-ne gaire i el vi no m'agrada però aquella nit vaig gaudir el "T-Bone steak" i un vi de Macedònia del Nord. Ja ho diu Raïmon Panikkar, no hi ha pitjor mal que ser esclau de les teves virtuts. Amb el Carlos també parlem de viatges amb bici, ell ha fet el Camí de Sant Jaume (o Camino de Santiago) en memòria de la seva germana que va traspassar a causa d'una càncer. I també de política, m'explica que l'ambaixada a Kosovo és la més gran dels EUA als Balcans, al voltant de 500 treballador entres diplomàtics, seguretat i personal de neteja/conductors/cuiners. La influència estatunidenca es palpa a tota arreu i allà són considerats uns herois ja que va ser la influència d'aquests el que va permetre la declaració d'independència de Kosovo el 17 de febrer de 2008. A dia d'avui (Abril de 2020) es reconeguda per 112 membres de les Nacions Unides. I per què van declarar la independència de Sèrbia? Doncs perquè la gran majoria es consideren culturalment albanesos. I per què llavors no s'adhereixen a Albània? Perquè llavors la població albanesa de Montenegro i Macedònia del Nord també voldrien adherir-se al que ells anomenen la "Great Albania". I perquè llavors els EUA van recolzar la independència? Per tenir influència en aquella regió abans dominada pel socialisme de Tito a l'antiga Iugoslàvia. Amb aquesta classe ràpida de política i la panxa plena em vaig anar a dormir i el dia següent vaig descansar. Els dies de descans es basen en caminar una mica, llegir, preparar la ruta i poca cosa més. Així que finalment marxo de Pristina i m'acomiado del Carlos dient que potser ens veiem si tornem a fer el Cami de Sant Jaume! Desde Pristina ja surto amb la mentalitat d'arribar fins a Thessaloniki (Grècia) creuant Macedònia del Nord. Les zones rurals de Kosovo són molt tranquil·les i segures, alguna ciutat gran i pocs cotxes ja que està densament poblat a la capital. Hagués estat uns bons dies de pedaleig sinó m'hagués oblidat els guants llargs que vaig comprar a Ljubljana, però ja vaig aprendre a no oblidar-me tantes coses durant el viatge... o això creia.
Comentarios
|
Països
Todo
Hola, hoi, salam!Em dic Jona i visc amb les meves contradiccions (si tens menys de cinc vius en un dogma), radicalment privilegiat, desaprenent cada dia i decreixent cada segon. Espero que el blog et sigui d'ajuda i t'animi a fer un viatge i descobrir el món sobre dos pedals, així com replantejar-te la manera de viure. |