Si algú em pregunta, has passat por en algun moment del viatge? La meva resposta és no, rotundament no. Però potser, aquest país en el cor del balcans, és el primer on he tingut unes de les experiències més intenses i maques del viatge, potser aquí és on vaig començar a madurar en termes de com entendre el viatge. Tot comença amb la típica foto al cartell que em dona la benvinguda al país. Bòsnia i Hercegovina, aquest cop més intens perquè també està escrit amb alfabet ciríl·lic... i no entenc res. Com sempre el primer que faig es bescanviar diners, m'acomiado de la kuna per rebre el marc, ho faig a una benzinera i aprofito l'avinentesa per prendre un té, com de costum està fent xiri miri. Ja amb l'impermeable prossegueixo fins a la propera ciutat, m'en vaig cap a les afores, veig un bosc però hi ha cases per tot arreu, el terreny amb molt desnivell així que acabo posant la tenda a la falda d'una vall enmig d'una urbanització. Em llevo d'hora per evitar que els veïns em vegin però està plovent i fa fred així que decideixo fer una mica de mandra i esmorzar dins la tenda. Al sortir ja sabia que em trobaria amb algú però per sort tenia apuntat a la meva llibreta les frases útils així que a la primera veïna que surt li intento explicar que viatjo amb bicicleta, que ja me'n vaig. La dona té cara de pocs amics i continua escombrant tot dient-me frases en bosni que òbviament no entenc. De sobte, apareix més gent i em preocupo més però... acabo esmorzant amb l'Amir, l'Aya i la Merimar. Són una família encantadora que em conviden a bosanski pola, una mena de pastís de poma riquíssim. A més a més em donen pa i embotit per emportar i em veig obligat a prendre cafè. Jo mai prenc cafè ja que no tolero massa bé la cafeïna i em provoca uns efectes laxants exagerats. Però, quan una família bosnia et convida a cafè t'ho prens i prou, després utilitzo el lavabo i tots contents. Ja amb la panxa plena i el sol sortint em dirigeixo al punt fronterer de Novi Grad, allà espero a la Rose i l'Albert. Són una parella de ciclistes d'Irlanda del Nord i de Gal·les, estan viatjant amb bicicleta des de Trieste fins a Vukov Konak (una muntanya a prop de Sarajevo). Ens trobem a un cafè i decidim pedalejar uns dies junts. Pedalejar amb algú està molt bé, només ho havia fet amb el pare, i després d'uns quants mesos t'alegra tenir algú amb qui intercanviar experiències, consells, idioma... Per exemple, l'Albert i la Rose viatgen amb bicicletes de segona ma, alforges fetes amb cubs de plàstics i moltes coses reutilitzades. Això demostra que no et calen unes alforges cares, ni una bicicleta d'acer cromoly nova de trinca, ni el millor material del món, simplement amb una mica de decisió, enginy i reutilitzant material pots aconseguir bons resultats. A més, si tu mateix fas el teu propi material i has d'arreglar la teva bici (perquè és de segona ma i has de canviar i ajustar cosetes) et serà molt més fàcil reparar-les. O fins i tot tornar a fer-les. Com a persona aficionada a la gastronomia amb ells vàrem compartir menjars i la seva passió pels aliments fermentats com kefir, massa mare, nukazuke... L'Albert, a més a més, va descalç i li va molt bé pels peus, porta uns quants anys fent-ho i vol poder caminar a la neu sense sabates, espero que ho hagi aconseguit. La Rose també fa coses artístiques amb la roba i d'ells vaig veure els pedals més macos fets amb fusta i una bossa per deixar quelcom per menjar durant la ruta. Els pedals encara no me'ls he fet però la bossa si que l'he pogut fer, no tant maca com la d'ells però la satisfacció de fer una cosa amb les teves pròpies mans no té preu. Si voleu saber més de la seva història trobareu informació al seu blog que us deixo en el següent enllaç. Albert, Rose, if you ever read this, be sure i enjoyed traveling with you and learned a lot. May our paths crossed again :) Amb ells vaig pedalejar fins a Banja Luka, la segona ciutat més poblada del país. Allà ens vam allotjar a casa d'una noia que ells van contactar a través de Warmshowers. Un lloc amb un jardí molt maco i unes vistes a la muntanya increïbles, feia goig sortir al balcó i que et toquin els rajos de sol al matí. Des d'aquí vaig tornar a pedalejar sol i seguint les instruccions de l'Albert vaig agafar la carretera R440. Aquesta carretera no l'oblidaré mai. A mesura que sortia de la ciutat m'endinsava en una carretera de pedres, no asfaltada, on cada cop hi havia menys cotxes i més natura salvatge. Només escoltava ocells, rierols, cartells de perill de mort per les mines (herència desafortunada del genocidi al 92), avisos amb ossos... Tot era idíl·lic. Sabia que era un dia de muntanya, havia de fer uns 700 m de desnivell en uns 4 km així que ja anava mentalitzat, amb aigua i menjar perquè sabia que era una zona on potser no hi trobava gaire cosa. Però, de sobte em veig enmig d'un poble mig abandonat on un senyor, que treballa amb troncs d'arbres, em mira amb cara de sorpresa. Li dic que vaig cap a Kik i em senyala el pic d'una muntanya, amb gestos em diu que està tot ple de fang i troncs (havia estat plovent) i que amb la bici no hi vagi. Li dic que continuo i prossegueixo a través del poble on un altre home em mira amb una cara de pocs amics. No em sento molt còmode i pedalejo més ja que en les cases abandonades del poble no em ve de gust dormir. Aquell era Krusevo Brdo I, desprès venia Krusevo Brdo II. De sobte em trobo a un grup de joves amb malalties mentals i diferents discapacitats físiques (sense braç, cames...) que es van apropant, els saludo però la comunicació és complicada. Un home em comença a cridar i penso que es el pare de la família que habita la casa. M'aturo i molt amablement m'indica que per allà no hi ha sortida que he d'anar per un altre camí, miro el mapa i òbviament té raó. Una mica sobtat per la gent amb la que m'he trobat no tinc més remei que començar a pujar la muntanya i s'està fent fosc. La pujada és molt dura, una carretera plena de pedres, fang i troncs (collons ja m'ho havia dit l'home...) que em fa impossible pedalejar així que empenyent vaig avançant. No trobo lloc on acampar perquè el terreny està desnivellat però veig un cementiri i unes cases abandonades. Quina sort tinc... fins que surten uns gossos bordant, cosa bona i dolenta segons com es miri. Si hi han gossos significa que probablement hi ha gent (no eren gossos abandonats) i potser em deixen plantar la tenda a algun lloc lliure de mines i ossos. Doncs no. Continuo per la carretera i em trobo una noia que em mira amb una mirada que difícilment puc descriure amb paraules però els mots més aproximats serien: estupefacció, por, indiferència, intensitat, fot-el-camp-d'aquí... Mirant-la li vaig dir "dobro dan" (bona tarda) i no vaig rebre resposta. Vaig pedalejar fins que els gossos ja no em bordaven més. Per sort, després d'aquella casa vaig finalment trobar un lloc on dormir, hi havia lluna plena i ha sigut una de les nits més maques del viatge. Vist amb retrospectiva has d'entendre el lloc per on estava pedalejant, una zona on clarament han patit un genocidi, morts, gana... Molta gent simplement es va anar a les muntanyes on poder viure amb el seu ramat i poca cosa més. Veure a un noi per allà no és el més comú, la por a tota persona forària és comprensible. Així que por no vaig tenir, vaig tenir respecte per aquella gent que ha patit tant i encara estan allà, sobrevivent amb els seus animals, la seva economia local i només reclamen pau, ni tans sol justícia. Començo a baixar les muntanyes i es fa més difícil que pujar-les ja que el camí es intransitable però preciós. Xino xano arribo a Sarajevo on, després de força temps em quedaré a un hostal. No pagava per dormir des de Montpellier així que ja tocava netejar-me jo, la bici i la roba. Els hostals m'agraden perquè sempre hi ha gent maca amb la que xerrar, i també vam coincidir uns quants ciclistes. Desprès de gaudir la història vibrant de Sarajevo, on es barreja l'imperi Austrohúngar, el socialisme, l'islam, l'esglèsia ortodoxa, la catòlica, els jueus... li diuen la Estambul d'Europa. D'altres van més enllà i la comparen amb Jerusalem. Les comparacions són odioses però no es pot negar que Sarajevo té quelcom màgic, una història fascinant i una gastronomia (dolma, burek, lonac, klepe, gurmanski...) que recordes tota la vida. Desprès d'uns dies de descans i socialitzar a Sarajevo continuo cap al nord de Montenegro, disposat a creuar el país per la part més muntanyosa. Sens dubte Bòsnia i Hercegovina té un apartat especial al meu cor, potser és el primer país on vaig començar a entendre perquè viatjo amb bicicleta, perquè agafes la carretera de pedres que fa zig zag i no la directa plena de cotxes, perquè comences a no tenir por sinó un respecte per tothom a qui et trobes pel camí.
Comentarios
|
Països
Todo
Hola, hoi, salam!Em dic Jona i visc amb les meves contradiccions (si tens menys de cinc vius en un dogma), radicalment privilegiat, desaprenent cada dia i decreixent cada segon. Espero que el blog et sigui d'ajuda i t'animi a fer un viatge i descobrir el món sobre dos pedals, així com replantejar-te la manera de viure. |