De cap de Creus al Canigó Tot i haver pedalejat per uns quants països tinc la sensació de no conèixer els llocs que tinc al costat de casa. Així que em decideixo a fer una ruta que feia mesos tenia en ment, la transpirenaica començant al Cap de Creus amb el Mediterrani de fons fins a Cap d'Higuer amb el Cantàbric de fons. La ruta la tinc pensada en tres trams: fins al Canigó fent cim, resseguir la ruta dels Cols a França i la part basca dels pirineus. La logística del viatge comença agafant el primer tren de rodalies fins a Llançà. Per sort no és un tren de llarga distancia i no em posen problemes amb la bici, tot perfecte. Des d'allà començo a resseguir la costa fins arribar a Cap de Creus. Allà coincideixo amb un grup de motoristes que venen de Múrica a fer la transpirenaica... ells arribaran! Foto des de l'inici de la ruta i a allunyar-me del mar que a mi el que m'agrada son les muntanyes. Deixo enrere les carreteres principals per agafar una carretera que em durà a creuar cap a la Catalunya Nord, el més complicat de pedalejar a l'estiu és la calor i el sol. Així que pedalejar amb samarreta de manega llarga és fonamental. Poc a poc deixo la calor i començo a gaudir del verd de les valls que m'envolten i un cop passat el poble de Tapis trobo un raconet molt maco per acampar: amagat, de fàcil accés i prou allunyat de la carretera (tot i que no passaven gaires cotxes). Aquest viatge em servia per probar nou material, concretament dues bosses tipus "bikepacking" que es posen a la forquilla davantera que van de luxe i un fogonet molt minimalista. Al fogonet costa acostumar's-hi ja que no té prou estabilitat, per un viatge curt on no vulguis cuinar massa va molt bé però no me l'enduria a un viatge llarg on sé que vull més comoditat. Al dia següent arribo, després d'emputxar la bici una bona estona a través d'una boira densa, al refugi obert d'en Pla de Guillem on faig nit amb un grup d'excursionistes que estan fent l'alta ruta pirenaica. Després de gaudir d'un esmorzar envoltat de núvols baixos em confonc de camí i acabo per un sender inviable per fer-ho amb bicicleta així que em dedico a treure alforges, baixar-les, pujar a per la bici, baixar la bici fins on les alforges i així uns 3/4 d'hora. Finalment arribo a la pista i després d'una breu baixada arribo al refugi de Mariailles. Deixo la bici allà i faig cim al Canigó en unes tres hores, ja l'havia fet des de l'altre vessant però pel costat de "la xemeneia" has de fer una mica de grimpada. De tornada vaig agafar aigua al refugi i vaig fer nit a uns dels parking de la reserva natural del Canigó, a França posen molts menys problemes per acampar i encara menys a la muntanya. Per sert el parking estava tancat al públic i només va passar un home que treballava al refugi, em saluda a la nit quan marxava i em torna a saludar mentre esmorzo i ell torna al refugi. Després d'aquest dia de descans actiu vaig fent camí fins arribar a Ur, a prop de La Tor de Querol (Latour-de-Carol en francès) on espero el meu pare que, com a tradició, em torna a visitar durant els meus viatges a prop de casa. La idea es anar a veure el pas del tour de frança pel Port d'Envalira però abans d'això ens dediquem a passejar per Llívia, un botzí de terra catalana en territori francès (Catalunya Nord). Es ben curiosa la seva història: Llívia té condició de vila des del 1528 nomenada per l'emperador Carles V, aquesta condició és important ja que al tractat dels pirineus del 1659 i posteriorment al tractat de Llívia del 1660, fet per posar fi a la geurra dels trenta anys, es va cedir una part de Catalunya a l'imperi Francès, concretament el Rosselló i la Cerdanya. Tots els pobles d'aquella zona van entrar dins el tractat excepte Llívia que és una vila. I fins avui en dia continua així. M'interessen molt els microterritoris/micronacions/microestats perquè tenen històries molt curioses. Un cop reunit amb el meu pare ens posem direcció Andorra creuant pel Pas de la Casa fins al Port d'Envalira i fem un dia de fotos, relax i gaudir del ciclisme d'èlit... mira que no m'agraden gens les massificacions però el tour és el tour, l'únic esport que segeueixo constantment és el ciclisme i no hi podia faltar. Route des Cols, resseguint el tour de frança Un cop el frenesí d'aficionat al ciclisme ha passat m'acomiado del meu pare. Els dos baixem però en sentit diferent. Jo m'endinso per les carreteres secundàries d'Andorra fins arribar a un dels llocs més macos on he plantat la tenda, a les afores de Xixerella, i un dels que mai oblidaré. Un lloc fantàstic, al costat d'un rierol on poder dutxar-me i rentar roba, amb sabó ecològic, i un descampat amb les muntanyes de fons. Tot anava bé fins que, mentre sopava, van començar a caure quatre gotes i uns núvols grisos van venir a saludar-me. Recullo tot ràpidament i em fico al llit, és a dir, al sac de dormir. No sé si van passar deu minuts o dues hores però es va fer etern. El primer cop a ma vida que realment vaig sentir por, collons. He passat tormentes de sorra a l'Aràbia Saudi, ventades al mar mort on pensava que la tenda sortia volant amb mi al mig, tempestes a l'Iran, moments incòmodes a Turquía amb gossos i persones però mai una tormenta elèctrica tant forta com la d'aquella nit. Realment impressions però amb tranquil·litat i paciència em vaig dormir i al dia següent feia un sol esplèndid que em va fer pujar el port de Cabús amb un somriure gegant. Després arribo a un lloc que em va recomenar un altre cicloviatge, Tor, un poble amb una història ben curiosa. Ja descendint de les muntanyes andorranes arribo a trobar-me, de pura casualitat, amb uns amics que estaven a Esterri d'Àneu. Un cop ens em vist i em xerrat una estona prosegueixo a enfontrar-me al llarguíssim port de la Bonaigua. Cal dir que aquell és el dia que més fred he passat damunt una bici, no pas per la temperatura sino per la poca preparació al fred que portava. Anava amb sandalies i uns mitjons gruixuts que em va portar el meu pare, tenia un polar i una jaqueta prima que no era suficient pel temporal que em vaig trobar. Molta pluja i vent que van fer que coronés el port a -1ºC... abaix estàvem a 30ºC. El pitjor és la baixada ja que la pujada vas a tope i mentalment es menys dur perquè toleres millor el fred però baixant no podia ni frenar del fred que tenia a part que no veia res per la boira. Vaig arribar a Vielha on em vaig allotjar en l'hotel més barat que vaig trobar, poques vegades he gaudit més d'una dutxa d'aigua calenta i això que m'agrada l'aigua freda. Al matí següent vaig esmorzar molt, si mai heu vist a un cicloviatger esmorzant ho entendreu. I ja vaig començar la següent part del viatge on m'endinsaria pels "cols" més famosos del pirineu. Feia xirimiri però poc a poc vaig avançant tot creuant Eth Portilhon, Peyresourde, Aspin, Tourmalet, Soulor, Aubisque, Marie Blanque i Lapierre St-Martin. De tots el que vaig coronar la meva classificació és la següent:
Gora Euskal Herria! Entro a Euskal Herria per Navarra i fa goig llegir cartells en basc i saber que deixo les llargues pujades pirineiques dels cols francesos per endinsar-me a la Selva de Irati. Què encertat va ser triar creuar aquestes carreteres, plenes de valls, un riu i poc trànsit. De fet, de les zones per on he pedalejat durant la travessa pirenaica si hagués d'escollir una on quedar-me seria la Selva d'Irati pels seus colors, la seva tranquil·litat i unes vistes precioses. La primera nit per la selva de Irati la passo a un refugi lliure, és una experiència molt maca i recomanable. Arribo a primera hora de la tarda, hi ha un riu al costat cosa que es ideal. Mentre escric al meu diari s'apropen tres cicloviatgers, xerrem una estona i els convido a quedar's-hi si era el seu pla inicial, al principi diuen que si es queden però després decideixen prosseguir la lluita per anar a un altre refugi. Així que passo la nit al refugi tot sol. Continuo la meva ruta resseguint el riu de Irati fins arribar a Orbaizeta, una localitat coneguda per la seva antiga fàbrica d'armes que està, com han d'estar totes les fàbriques d'armes, tancada. Després d'Orbaizeta segueixo la ruta fins arribar a un poble que s'anomena Banca. El recordo bé perquè poques vegades he fet una pujada tan intensa, déu n'hi dó com vaig suar. Van ser uns 7 km al 11% de mitjana amb rampes que no baixaven del 14-17%... aquestes pujades son més curtes i intenses cosa que a mi m'agrada menys ja que jo prefereixo pujades llargues. Però la vida és diversitat i a tot se li treu aprenentatge. Vaig fer la pujada de cop i vaig arribar exhaust al cim, uns caminants em pregunten si estic bé... molt cansat els hi dic però bé! I després de la pujada toca la baixada, plena de fang, aigua i pedres, un camí perfecte sense cotxes. Arribo a la carretera asfaltada i començo a buscar pa, no en trobo en lloc, passo per un camping on s'olora carn a la brasa i la meva gana és augmenta fins que el destí em posa un restaurant. El millor menú de carn a la brasa que m'he menjat, no sé si per qualitat o per la gana que tenia però m'ho vaig menjar tot sencer! Després, sense poques ganes de pedalejar, decideixo fer una migdiada i pedalejo una mica més fins arribar a un parking on hi ha molta gent amb campers, trobo uns lavabos però no hi ha aigua. Li demano aigua a un noi i molt amablament em dona uns quants llitres, total ell la carrega amb cotxe. Pedalejo uns kilòmetres més i trobo un lloc apartat, entre arbres molt ben resguardat i, un altre cop, una tranquil·litat fantàstica. Al dia següent em llevo sabent que és la última etapa del viatge. Dit i fet, m'allunyo de les carretes secundàries per arribar a l'asfalt més transcorregut fins a Hondarribia que per sort faig un bon tram a través de la Via Verda del Bidasoa i d'allà al Cap d'Higuer. Foto de recompensa amb el Cantàbric de fons i una barreja de sentiments entre acabar una ruta i pensar en la següent. He de tornar amb bus des de Donostia al dia següent així que decideixo relaxar-me a un camping entre Irún i Donostia on aprofito a llegir, escriure i menjar molt. L'últim dia simplement passejo una mica per Donostia i preparo la bici per ficar-la a un bus i ja de tornada a casa. Una història més per explicar!
0 Comentarios
|
Hola, hoi, salam!Em dic Jona i visc amb les meves contradiccions (si tens menys de cinc vius en un dogma), radicalment privilegiat, desaprenent cada dia i decreixent cada segon. Espero que el blog et sigui d'ajuda i t'animi a fer un viatge i descobrir el món sobre dos pedals, així com replantejar-te la manera de viure. |