Si algú em pregunta, has passat por en algun moment del viatge? La meva resposta és no, rotundament no. Però potser, aquest país en el cor del balcans, és el primer on he tingut unes de les experiències més intenses i maques del viatge, potser aquí és on vaig començar a madurar en termes de com entendre el viatge. Tot comença amb la típica foto al cartell que em dona la benvinguda al país. Bòsnia i Hercegovina, aquest cop més intens perquè també està escrit amb alfabet ciríl·lic... i no entenc res. Com sempre el primer que faig es bescanviar diners, m'acomiado de la kuna per rebre el marc, ho faig a una benzinera i aprofito l'avinentesa per prendre un té, com de costum està fent xiri miri. Ja amb l'impermeable prossegueixo fins a la propera ciutat, m'en vaig cap a les afores, veig un bosc però hi ha cases per tot arreu, el terreny amb molt desnivell així que acabo posant la tenda a la falda d'una vall enmig d'una urbanització. Em llevo d'hora per evitar que els veïns em vegin però està plovent i fa fred així que decideixo fer una mica de mandra i esmorzar dins la tenda. Al sortir ja sabia que em trobaria amb algú però per sort tenia apuntat a la meva llibreta les frases útils així que a la primera veïna que surt li intento explicar que viatjo amb bicicleta, que ja me'n vaig. La dona té cara de pocs amics i continua escombrant tot dient-me frases en bosni que òbviament no entenc. De sobte, apareix més gent i em preocupo més però... acabo esmorzant amb l'Amir, l'Aya i la Merimar. Són una família encantadora que em conviden a bosanski pola, una mena de pastís de poma riquíssim. A més a més em donen pa i embotit per emportar i em veig obligat a prendre cafè. Jo mai prenc cafè ja que no tolero massa bé la cafeïna i em provoca uns efectes laxants exagerats. Però, quan una família bosnia et convida a cafè t'ho prens i prou, després utilitzo el lavabo i tots contents. Ja amb la panxa plena i el sol sortint em dirigeixo al punt fronterer de Novi Grad, allà espero a la Rose i l'Albert. Són una parella de ciclistes d'Irlanda del Nord i de Gal·les, estan viatjant amb bicicleta des de Trieste fins a Vukov Konak (una muntanya a prop de Sarajevo). Ens trobem a un cafè i decidim pedalejar uns dies junts. Pedalejar amb algú està molt bé, només ho havia fet amb el pare, i després d'uns quants mesos t'alegra tenir algú amb qui intercanviar experiències, consells, idioma... Per exemple, l'Albert i la Rose viatgen amb bicicletes de segona ma, alforges fetes amb cubs de plàstics i moltes coses reutilitzades. Això demostra que no et calen unes alforges cares, ni una bicicleta d'acer cromoly nova de trinca, ni el millor material del món, simplement amb una mica de decisió, enginy i reutilitzant material pots aconseguir bons resultats. A més, si tu mateix fas el teu propi material i has d'arreglar la teva bici (perquè és de segona ma i has de canviar i ajustar cosetes) et serà molt més fàcil reparar-les. O fins i tot tornar a fer-les. Com a persona aficionada a la gastronomia amb ells vàrem compartir menjars i la seva passió pels aliments fermentats com kefir, massa mare, nukazuke... L'Albert, a més a més, va descalç i li va molt bé pels peus, porta uns quants anys fent-ho i vol poder caminar a la neu sense sabates, espero que ho hagi aconseguit. La Rose també fa coses artístiques amb la roba i d'ells vaig veure els pedals més macos fets amb fusta i una bossa per deixar quelcom per menjar durant la ruta. Els pedals encara no me'ls he fet però la bossa si que l'he pogut fer, no tant maca com la d'ells però la satisfacció de fer una cosa amb les teves pròpies mans no té preu. Si voleu saber més de la seva història trobareu informació al seu blog que us deixo en el següent enllaç. Albert, Rose, if you ever read this, be sure i enjoyed traveling with you and learned a lot. May our paths crossed again :) Amb ells vaig pedalejar fins a Banja Luka, la segona ciutat més poblada del país. Allà ens vam allotjar a casa d'una noia que ells van contactar a través de Warmshowers. Un lloc amb un jardí molt maco i unes vistes a la muntanya increïbles, feia goig sortir al balcó i que et toquin els rajos de sol al matí. Des d'aquí vaig tornar a pedalejar sol i seguint les instruccions de l'Albert vaig agafar la carretera R440. Aquesta carretera no l'oblidaré mai. A mesura que sortia de la ciutat m'endinsava en una carretera de pedres, no asfaltada, on cada cop hi havia menys cotxes i més natura salvatge. Només escoltava ocells, rierols, cartells de perill de mort per les mines (herència desafortunada del genocidi al 92), avisos amb ossos... Tot era idíl·lic. Sabia que era un dia de muntanya, havia de fer uns 700 m de desnivell en uns 4 km així que ja anava mentalitzat, amb aigua i menjar perquè sabia que era una zona on potser no hi trobava gaire cosa. Però, de sobte em veig enmig d'un poble mig abandonat on un senyor, que treballa amb troncs d'arbres, em mira amb cara de sorpresa. Li dic que vaig cap a Kik i em senyala el pic d'una muntanya, amb gestos em diu que està tot ple de fang i troncs (havia estat plovent) i que amb la bici no hi vagi. Li dic que continuo i prossegueixo a través del poble on un altre home em mira amb una cara de pocs amics. No em sento molt còmode i pedalejo més ja que en les cases abandonades del poble no em ve de gust dormir. Aquell era Krusevo Brdo I, desprès venia Krusevo Brdo II. De sobte em trobo a un grup de joves amb malalties mentals i diferents discapacitats físiques (sense braç, cames...) que es van apropant, els saludo però la comunicació és complicada. Un home em comença a cridar i penso que es el pare de la família que habita la casa. M'aturo i molt amablement m'indica que per allà no hi ha sortida que he d'anar per un altre camí, miro el mapa i òbviament té raó. Una mica sobtat per la gent amb la que m'he trobat no tinc més remei que començar a pujar la muntanya i s'està fent fosc. La pujada és molt dura, una carretera plena de pedres, fang i troncs (collons ja m'ho havia dit l'home...) que em fa impossible pedalejar així que empenyent vaig avançant. No trobo lloc on acampar perquè el terreny està desnivellat però veig un cementiri i unes cases abandonades. Quina sort tinc... fins que surten uns gossos bordant, cosa bona i dolenta segons com es miri. Si hi han gossos significa que probablement hi ha gent (no eren gossos abandonats) i potser em deixen plantar la tenda a algun lloc lliure de mines i ossos. Doncs no. Continuo per la carretera i em trobo una noia que em mira amb una mirada que difícilment puc descriure amb paraules però els mots més aproximats serien: estupefacció, por, indiferència, intensitat, fot-el-camp-d'aquí... Mirant-la li vaig dir "dobro dan" (bona tarda) i no vaig rebre resposta. Vaig pedalejar fins que els gossos ja no em bordaven més. Per sort, després d'aquella casa vaig finalment trobar un lloc on dormir, hi havia lluna plena i ha sigut una de les nits més maques del viatge. Vist amb retrospectiva has d'entendre el lloc per on estava pedalejant, una zona on clarament han patit un genocidi, morts, gana... Molta gent simplement es va anar a les muntanyes on poder viure amb el seu ramat i poca cosa més. Veure a un noi per allà no és el més comú, la por a tota persona forària és comprensible. Així que por no vaig tenir, vaig tenir respecte per aquella gent que ha patit tant i encara estan allà, sobrevivent amb els seus animals, la seva economia local i només reclamen pau, ni tans sol justícia. Començo a baixar les muntanyes i es fa més difícil que pujar-les ja que el camí es intransitable però preciós. Xino xano arribo a Sarajevo on, després de força temps em quedaré a un hostal. No pagava per dormir des de Montpellier així que ja tocava netejar-me jo, la bici i la roba. Els hostals m'agraden perquè sempre hi ha gent maca amb la que xerrar, i també vam coincidir uns quants ciclistes. Desprès de gaudir la història vibrant de Sarajevo, on es barreja l'imperi Austrohúngar, el socialisme, l'islam, l'esglèsia ortodoxa, la catòlica, els jueus... li diuen la Estambul d'Europa. D'altres van més enllà i la comparen amb Jerusalem. Les comparacions són odioses però no es pot negar que Sarajevo té quelcom màgic, una història fascinant i una gastronomia (dolma, burek, lonac, klepe, gurmanski...) que recordes tota la vida. Desprès d'uns dies de descans i socialitzar a Sarajevo continuo cap al nord de Montenegro, disposat a creuar el país per la part més muntanyosa. Sens dubte Bòsnia i Hercegovina té un apartat especial al meu cor, potser és el primer país on vaig començar a entendre perquè viatjo amb bicicleta, perquè agafes la carretera de pedres que fa zig zag i no la directa plena de cotxes, perquè comences a no tenir por sinó un respecte per tothom a qui et trobes pel camí.
Comentarios
Després de poc més d'un mes de viatge les distàncies les veus d'una altre manera. Miro el mapa i Montenegro és un país relativament petit, tot depèn de com ho miris. Així que decideixo pedalejar constant per arribar a Kosovo ja que m'interessa més aquell indret. A l'entrada de Montenegro els policies s'ho prenen amb calma i em fan esperar a mi i uns altres cotxes un quart d'hora. Finalment em deixen passar i m'endinso pel nord del Montenegro que significa muntanyes. M'encanta. No m'agrada la platja, t'embrutes de sorra i el mar m'agrada veure'l de lluny. Prefereixo els boscos i les pujades infinites. Entro a Montenegro i el primer poble que em trobo és Pljevlja, hem de pronunciar les "j" com si fossin una "i". Allà compro una mica de queviures i acampo a un turó a les a fores del poble d'es d'on es veu una cantera d'on extreuen pedres per fer ciment i construcció segons m'han explicat. Al matí següent veig una de les imatges més colpidores del viatge, el que ahir era un sot de dimensions considerables enmig de la muntanya avui no es pot veure per un núvol dens de pols conseqüència de l'extracció de pedra. Per un moment sembla com si estigués mirant la cimentera al costat del barri de Can Sant Joan (Montcada i Reixac, Barcelona) des del Turó de Montcada. Amb aquesta imatge a la ment m'endinso per carreteres asfaltades que pugen bastant i de tant en tant baixen una mica. Amb el temps vas entrenant un instint per saber els llocs on acampar, per on ficar-te, com posar la tenda, si vindran gossos, si passa gent, si farà ombra... Hi ha forces coses a tenir en compte que son relatives a la situació tant geogràfica i climàtica com cultural. Per sort els dies d'acampada a Montenegro no vaig tenir gaires problemes. Hi va haver una nit que vaig acampar a prop d'un riu (Compte acampar al costat d'un riu que es pot desbordar! El millor es fer-ho en un lloc més elevat o força retirat si no es sap la climatologia del lloc). Tranquil, no passava ningú, cap cotxe... Però de sobte a la nit un gos comença a bordar just al costat de la tenda. El que has de fer en aquestes situacions és simplement tancar els ulls, respirar i esperar que l'animal marxi. Simplement està veient una cosa estranya i al no notar cap moviment ni soroll marxarà. Per això també has de deixar qualsevol resta de menjar allunyada de la tenda i el menjar sempre a fora. A l'endemà he d'afrontar una de les altres coses que no ens agraden gens als ciclistes. La primera són els cotxes/camions/busos que et passen molt a prop o t'obren la porta i te la fots. La segona són els túnels. M'enrecordaré d'aquest túnel perquè tenia 1127m de longitud, fent pujada i sense il·luminació. Així que et mentalitzes, em poso el frontal i la llum de darrere i anar fent. No falta el gamarús que toca la botzina però de recompensa m'aturo a la sortida del túnel on hi ha un espai per cotxes i menjo pa amb linolada sabor coco, una crema de cacau típica dels Balcans. Vaig xino xano per les muntanyes montenegrines fins arribar a Rozaje, per enfilar l'últim pas de muntanya. Abans paro a recarregar menjar i xerro amb un home que s'interessa pel meu viatge. Me'l trobo mirant la bici al sortir de la botiga i parlar un anglès molt fluid, m'indica la ruta per creuar a Kosovo i em desitja bon viatge. Al centre de la ciutat decideixo donar-me el luxe d'un dinar abans d'afrontar el pas de muntanya a l'endemà. Sempre calculo per no quedar-me a la meitat de la pujada (tot i que si les pujades son molt llargues no hi ha remei que fer-ho en diverses etapes) ja que generalment hi ha molt desnivell al terreny i és més difícil trobar un lloc on acampar. Acabat de dinar surto del poble i em torno a trobar l'home amb el que xerrava abans treballant, em diu "go straight Barcelona!" i així ho faig. Just abans de pujar trobo un corriol que em porta a un lloc al costat d'un altre riu amb un silenci trencat pels ocells. És un bon llocs per acomiadar-se de Montenegro. A les nits m'agrada bastant sentir una canço, Mi Libertad de Monsieu Periné. I als matins de tant en tant poso una mica de salsa així que mentre recullo la meva tenda vaig entonant el "Cali Pachangero" del Grupo Niche. Això m'ajuda acabar de pujar amb ritme per començar un descens que m'obliga a fixar la mirada de la següent corba i no pas en tots els arbres que de mica en mica van canviant de colors. La tardor ja és aquí! Finalment creuo a Kosovo, una mica preocupat ja que l'estat espanyol no reconeix la República de Kosovo que va declarar la seva independència de Sèrbia de forma unilateral al 2008. A més ja havia estat a Sèrbia així que era tot un misteri el que em poguessin dir, per sort no em van posar cap problema. Una llàstima que aquest cop no hi hagués cap cartell que em donés la benvinguda a la República de Kosovo. Continuo el descens on només em creuen camions fins arribar a una població on veig un edifici amb tot de banderes estatunidenques. Veig algun cotxe de tipus diplomàtic, aquells típics que surten a les pel·lícules amb les banderes del país al que corresponen. Apart de la presència dels EUA em sorprèn que s'utilitzi euro com a moneda, com a Montenegro, però em facilita les coses tot s'ha de dir. Viatjo sense internet al mòbil per tant de tant m'aturo a un cafè a prendre un té on tenen wifi per poder comunicar-me amb la família i amistats. La gent sap que em trobo bé així que la següent missió és buscar un lloc on dormir i finalment acabo a una esplanada força lluny de la carretera. Aquesta és la part més important del dia, descansar bé és prioritari i sempre valoro tres coses: soroll, inclinació i sol. Si hi ha molt soroll et serà difícil dormir, si hi ha inclinació acabaràs relliscant mentre dorms i depèn de l'època t'interessarà que et llevi el sol o buscar més ombra. Finalment trobo el meu lloc ideal i de sobte passa un home que està buscant fruits pel bosc, molt amablement ens saludem i continuem les nostres respectives tasques. Al dia següent poso la directa cap a Pristina. Arribant a la ciutat passo per una de les zones més brutes i empobrides per les que he estat. Al costat d'una via de tren abandonada s'acumulen barris on la gent viu en cases fetes amb xapes i edificis a mig construir. Tot ple de brutícia, principalment plàstics i derivats, aigües de clavegueres, molts gossos, gats, gallines i galls. La gent es sorprèn de veure'm, potser més ells que jo i em van saludant de tant en tant. Per pair la situació m'assec en una parada de bus abans d'entrar al centre de Pristina. S'apropen uns homes, ens fem fotos i els hi dic que vaig cap a l'Iràn i em responen "boom, boom" fent gestos de disparar i una cara de preocupació. Els hi responc que la gent a Barcelona potser pensa que a Kosovo encara estan en guerra. Pobre estereotip que han de carregar els iranians. Finalment m'indiquen amablement com continuar fins al centre de Pristina. Arribant al centre em trobo de sobte una zona militaritzada. Cartell de "Military Zone", "NATO" (OTAN en castellà/català), "ONU"... M'avisen que no puc fer fotos i que tingui el meu carnet d'identitat preparat si vull entrar-hi. M'aturo per saber que cony és allò i veig cotxes de caire diplomàtic entrant i sortint d'aquella zona amb murs grisos de 8 metres d'alçada i fil ferro al final. No me la vaig jugar i no vaig fer fotos. Després em trobo l'ambaixada dels EUA, t'assabentes perquè el carrer on es troba és privat tot i que passo com si res, potser serà que, dissortadament, la gran majoria de cicloviatgers son d'occident i no són una amenaça aparent. Ja al centre m'aturo a un restaurant on l'amo parla castellà. Resulta que molts d'ells han treballat conjuntament amb diversos exèrcits que hi havia pel país durant l'època més conflictiva, entre ells l'espanyol. Havent menjat un gulash, pa i altres verdures arribo a casa el Carlos, un cicloviatger que he contactat a través de Warmshowers. El Carlos és diplomàtic, treballa a l'ambaixada i viu al costat. Tenen un barri on pràcticament tot són cases de diplomàtics, cap d'espanyol òbviament (no hi ha diplomàtics ja que no és reconeix la república). Xoca haver vist un barri empobrit a 20 km d'un barri de diplomàtics amb tota mena de comoditats. El Carlos em rep amb molta amabilitat, d'orígen Mexicà-Irlandès criat als EUA. Bona barreja que m'explica mentre sopem un tros de carn de gairebé un kilogram i una copa de vi. M'agrada la carn però no acostumo a menjar-ne gaire i el vi no m'agrada però aquella nit vaig gaudir el "T-Bone steak" i un vi de Macedònia del Nord. Ja ho diu Raïmon Panikkar, no hi ha pitjor mal que ser esclau de les teves virtuts. Amb el Carlos també parlem de viatges amb bici, ell ha fet el Camí de Sant Jaume (o Camino de Santiago) en memòria de la seva germana que va traspassar a causa d'una càncer. I també de política, m'explica que l'ambaixada a Kosovo és la més gran dels EUA als Balcans, al voltant de 500 treballador entres diplomàtics, seguretat i personal de neteja/conductors/cuiners. La influència estatunidenca es palpa a tota arreu i allà són considerats uns herois ja que va ser la influència d'aquests el que va permetre la declaració d'independència de Kosovo el 17 de febrer de 2008. A dia d'avui (Abril de 2020) es reconeguda per 112 membres de les Nacions Unides. I per què van declarar la independència de Sèrbia? Doncs perquè la gran majoria es consideren culturalment albanesos. I per què llavors no s'adhereixen a Albània? Perquè llavors la població albanesa de Montenegro i Macedònia del Nord també voldrien adherir-se al que ells anomenen la "Great Albania". I perquè llavors els EUA van recolzar la independència? Per tenir influència en aquella regió abans dominada pel socialisme de Tito a l'antiga Iugoslàvia. Amb aquesta classe ràpida de política i la panxa plena em vaig anar a dormir i el dia següent vaig descansar. Els dies de descans es basen en caminar una mica, llegir, preparar la ruta i poca cosa més. Així que finalment marxo de Pristina i m'acomiado del Carlos dient que potser ens veiem si tornem a fer el Cami de Sant Jaume! Desde Pristina ja surto amb la mentalitat d'arribar fins a Thessaloniki (Grècia) creuant Macedònia del Nord. Les zones rurals de Kosovo són molt tranquil·les i segures, alguna ciutat gran i pocs cotxes ja que està densament poblat a la capital. Hagués estat uns bons dies de pedaleig sinó m'hagués oblidat els guants llargs que vaig comprar a Ljubljana, però ja vaig aprendre a no oblidar-me tantes coses durant el viatge... o això creia. Deixo enrere Kosovo d'una manera fantàstica: a través d'un carril bici! S'agraeix no haver de pedalejar al costat de cotxes, camions i altres vehicles motoritzats que en un no res et poden fer dormir eternament. La idea principal es creuar Macedònia del Nord ràpidament ja que tinc més interes en Grècia. Així que abans de creuar la frontera compro força menjar per uns 5 dies i amb sort no he de canviar diners. A la frontera trobo un lavabo i omplo la bossa amb quatre litres d'aigua, avui toca dutxa. Sabia que just després de la frontera havia de desviar-me de la carretera principal, una autopista, que es dirigeix a Skopje. També sabia que era una pujada considerable però no m'esperava pas quatre kilòmetres a l'onze per cent amb rampes del catorze per cent. Així que acabo empenyent la bicicleta els metres finals de la pujada on saludo a una parella que passeja amb la seva criatura. Ja s'està fent fosc i miro d'endinsar-me per un bosc que em duu a una esplanada amb unes vistes precioses. Llàstima que no m'agrada gaire fer fotos i no en tinc cap d'aquell lloc però per això escric, perquè cadascú s'imagini la seva pròpia vista preciosa. Sempre que arribo a un lloc m'espero uns minuts per veure si algú passa i efectivament sento un home cridant les seves vaques, per sort estic força amagat i passen pel meu costat sense assabentar-se de la meva presència. La destresa a l'hora d'acampar ja la tinc assimilada així que el primer que faig es dutxar-me per aprofitar el últims rajos de sol. Després preparo la tenda, matalàs inflable, sac i endreço la roba i alforges. Preparo el sopar, sopo dins o fora de la tenda segons la climatologia, rento els plats, em rento les dents, al llit i escric al meu diari. Hi han nits que simplement me'n vaig a dormir, dormo al voltant de deu hores, i d'altres aprofito per llegir o parlar amb la família i amistats. Decideixo no parar a Skopje, en tinc prou de pedalejar per ciutats grans així que m'aturo a Veles. Allà dino a uns bancs al costat d'un riu i està tot molt brut però de sobte apareixen unes 15 persones que comencen a recollir tota la brossa que hi ha pels voltants, suposo que són voluntaris i no xerren gaire. Així que prefereixo anar a fer la migdiada a un lloc més tranquil. De mica en mica vaig avançant pel centre del país i en una benzinera enceto conversa amb una parella que ha pedalejat per Islàndia, em diuen que és preciós i molt car. Comentem una mica la meva ruta i els hi dic que estic pensant d'anar pel Kurdistan i no m'ho recomanen però encara tinc temps per pensar'm-ho. Sense entretenir-me gaire em planto al costat de la frontera grega als voltants del llac Doiran. La meva idea d'acampar al costat del llac no es viable ja que està tot envoltat de camps de cultius, a vegades el mapa no representa exactament la realitat del terreny. Però sempre acabes trobant algun lloc on poder estar tranquil, dutxar-te, sopar arròs amb un salmó en conserva i descansar prou bé. A més, si al matí següent l'hotel d'on estas agafant wifi gratuït et convida a un té no pots demanar gaire més. Surto de Macedònia del Nord amb la sensació d'haver anat massa ràpid ja que en un no res em trobo a punt de creuar la frontera hel·lènica. Potser en un altre viatge pels Balcans m'entretingui més per explorar la seva història, cultura i gastronomia en profunditat. Creuo a Grècia amb facilitat, per desgràcia o fortuna el passaport que tenim determina la nostra forma de moure'ns. Em prenc els primers dies amb calma ja que tinc temps per arribar a Thessaloniki on em trobaré amb la familia d'unes amigues que vaig conèixer a Amsterdam. El primer dia decideixo pedalejar fins l'hora de dinar, trobar un lloc silenciós on no hi passi gaire gent i em pugui quedar tota la tarda. Aprofito per preparar arròs, verdures i deixar una mica pel sopar. A més, netejo la bicicleta i canvio les pastilles de fre, toca posar la bici a punt. Aquest dies de 50 km són necessaris. És necessari aturar-se, després de forces dies de pedaleig intens, i repensar el viatge una mica. La ruta... Kurdistan, si o no? Iran sí però llavors Israel no? Que faig amb Aràbia Saudi? A vegades també vols continuar pedalejant molt ja que et manté ocupat, simplement pedaleges i arribes a un estat de meditació mental difícil d'explicar. Es quan pares i estas en un lloc molt de temps o en una gran ciutat quan la solitud et ve al cap. Penses en la teva família, parella, amistats, projectes... però a l'hora reafirmes que l'avantatge de viatjar sol no t'ho treu ningú. En aquells moments recordo les paraules d'un professor de fisiologia humana durant la meva època universitària: la vida és homeòstasis. I així és com s'entén el viatge, equilibri. Al cap d'uns dies arribo a Thessaloniki on aprofito a anar la botiga de ciclisme Red Zeppelin a comprar uns recanvis que necessitava. Molt bona atenció i un tracte molt càlid. Després d'eixugar la tenda i la roba vaig cap a casa de la família que m'acollirà uns dies, són d'origen albanès però residents a Grècia des de fa molts anys. Desprès d'uns dies menjant papaoutsakia (albergínies farcides), gyros, truita de patates i sobretot bougatsa (quina delícia!) al restaurant Giannis ja és hora de deixar l'hospitalitat albanesa-grega per continuar pedalejant. La idea pel que queda de Grècia es resseguir la costa uns dies i després endinsar-me a les muntanyes frontereres amb Bulgària. Com de costum, per l'època de l'any (novembre) va plovent a estones però per sort trobo llocs abandonats on dormir. Com aquella tarda que tenia els guants i mitjons molls i trobar una mena de cabana en mig d'un bosc amb un gronxador em va salvar. Recordaré aquella nit perquè va ser un dels millors llocs on dormir: protegit de la pluja i el vent, mitjanament net, enmig del bosc on no va passar ningú i a sobre una zona de jocs! També ho recordaré perquè va ser la primera nit que vaig començar a estar cansat. Portava dies amb pluja, els dits sempre congelats, tot mullat, alguns dies a Salònica on em trobava més sol, ganes d'arribar a Turquía i canviar una mica de cultura... Van ser uns dies extranys on el viatge posava a prova la meva determinació per continuar i entendre que cada dia és diferent. Després d'uns dies al costat del mar deixo la costa per anar-me'n per les muntanyes hel·lèniques, massa costa m'estressa i sempre busco carreteres poc transitades i aïllades. Poso direcció Komotini i d'allà resseguir una carretera a prop de la frontera. I quin goig els paisatges entre colors taronjes, grocs i verds de la tard amb uns vermells de la posta de sol... una tranquil·litat sense molt tràfic i unes pujades que infinitament llargues però suaus. I aquí el punt de reflexió del viatge on em trobo amb altres viatgers nòmades. Però aquest no ho fan ni amb bicicleta ni per plaer. Enmig de les pujades veig a grups de persones caminant en direcció contrària, cap a Salònica, carregats amb motxilles més o menys grans. En un moment em paro a parlar amb un noi i em pregunta a quants quilòmetres es troba Salònica, li dic uns 200 aproximadament. Inmediatament penso que li queda bon tros però comparat amb el que porta caminat ja... El noi és de l'Afghanistan i porta caminant 10 mesos. Aquella nit vaig repensar la meva existencia, la meva vida i com cony havia arribat allà. Les paraules es queden curtes per descriure l'allau de sentiments i pensaments en aquell moment. Només el passat dels estels explicarà en un futur les reflexions que tenia sota el firmament. Aquella nit també va ser el primer cop que vaig sentir gent passar molt a prop de la tenda, eren més grups de persones que caminaven en busca d'un futur millor. Ho fan de nit i per les muntanyes per no ser vists. Continuem pedalejnat i tot el que puja baixa i descendeixo les muntanyes direcció Turquía. Fa molt vent, molt fred i no puc gairebé cuinar, he de buscar un lloc mitjanament cobert per parar, descansar i cuinar-me una pasta per agafar energia. I just la nit abans de creuar la frontera, quan te tota la pinta de ploure... trobo una nau amb la porta oberta. No està abandonada i no sé perquè s'han deixat la porta oberta però la pluja i el vent fan que no m'ho pensi per entrar la bici i dormir en un lloc aixuplugat i amb un sopar calent. Demà toca treure el passaport i les nits abans de creuar un país, des del punt de vista geopolític, sempre estic inquiet i emocionat. Continuem cap a l'est! |
Països
Todo
Hola, hoi, salam!Em dic Jona i visc amb les meves contradiccions (si tens menys de cinc vius en un dogma), radicalment privilegiat, desaprenent cada dia i decreixent cada segon. Espero que el blog et sigui d'ajuda i t'animi a fer un viatge i descobrir el món sobre dos pedals, així com replantejar-te la manera de viure. |