Feia un parell de setmanes havia posat data a l'aventura d'anar amb bicicleta des de casa meva fins a Palestina. Alguns em pregunten: per què Palestina? Quan hi arribi potser ho puc respondre, medito. Començaria a pedalejar l'onze de setembre, diada de Catalunya, i després de repassar 5 cops tot el que volia portar i reorganitzar uns quants cops les alforges em mentalitzo que demà és el començament d'una experiència. Em llevo aviat i les prediccions climatològiques no fallen, plou poc però pel poc que plou, plou prou. Sembla que la natura em digui que no començi encara. Tot i així em poso l'impermeable, m'acomiado de la familia i parella per pedalejar fins l'escola on vaig estudiar primària on m'esperen els meus amics, els que mai fallen. Últimes abraçades, petons i un somriure gegant. Des d'allà si que començo a pedalejar de veritat juntament amb el culpable que viatgi amb bici, el meu pare, i posem direcció a la primera pujada del dia. Em sé el camí de memòria ja que l'havia pujat entrenant amb la bicleta de carretera però pujar-la amb una bici que carregada arriba als 55-60 kg és molt diferent. M'ho prenc amb calma i ara no plou poc, plou molt. Un cop creuat la carretera de la Vallensana el sol surt i l'arc de sant martí s'aprecia. Després d'uns 40 km parem a prendre quelcom i finalment el meu pare s'acomiada: gaudeix el que jo no vaig poder fer em diu, penso que encara ens queda molts dies a dalt d'una bicicleta junts (espero). Continuo resseguint la carretera vora el mar, la N-II, fins arribar a Tossa de Mar. Faig un tomb pel poble, agafo aigua per la dutxa i observo la platja. Hi ha massa gent per acampar així que decideixo continuar cap a l'interior, direcció Girona. Sé que no és el millor ja que ve una pujada al 8-10%, serà més difícil acampar i s'està fent de nit però com tinc menjar fet i decideixo continuar. Veig uns corriols i m'hi fico, passa massa gent, al sortir es surt la cadena i queda encallada entre el pinyó més gran i els radis. Malament anem si a 90 km de casa ja es surt la cadena. Finalment passo la primera nit a un lloc poc agradable, enmig d'esbarzers, a prop de la carretera, cansadíssim. De fet estava tan cansat que no vaig sopar. El meu cap simplement va desconnectar del meu cos i després d'una dutxa ràpida em fico directament al llit. Aquesta nit no l'oblidaré mai. Al dia següent em llevo amb moltíssima gana, esmorzo el menjar que en teoria era el sopar, faig una aguapanela (beguda típica de Colòmbia que es basicament aigua amb sucre de canya, jo li afageixo canyella com marca la tradició a casa), recullo la tenda i continuo direcció Girona per un tram de la via verda del Carrilet II. A Girona paro a l'estació de tren, em fico a dins perquè hi ha aire acondicionat i menjo fruits secs i un cacaolat. Contacto a en Santiago de Couchsurfing que amablament ha acceptat acollir-me a casa seva a Garriguella així que ressegueixo camins rurals fins arribar a Figueres i d'allà una carretera transitada però amb voral ample fins a Garriguella. Arribo a casa el Santiago, un noi de Medellín (Colòmbia) que treballa fent la verema. Juntament amb dos altres joves (Galina i David) que està hospedant anem al Monestir de Sant Pere de Rodes, aquest cop amb cotxe. Unes vistes maquíssimes amb el mediterrani a un costat i la Serra de Rodes a l'altre. Al matí següent surto direcció Portbou per creuar cap a la Catalunya Nord, o la frontera amb França, diga-li com vulguis. Fa un dia solejat, aquell sol que a part d'escalfar-te et crema la pell. A l'hora de fer-me un entrepà de fuet m'assabento que m'he deixat la meva tela on embolico l'entrepà i el que em fa d'estalvi per menjar. Tercer dia i ja perdo coses! Després de pujar i baixar continuament arriba la pujada de veritata fins al Coll dels Belitres, pas assidu dels exiliats del vàndol republicà durant la guerra civil espanyola al 1939. M'aturo a llegir la història i a fer un tomb per unes ruines que hi han.
Comentarios
|
Països
Todo
Hola, hoi, salam!Em dic Jona i visc amb les meves contradiccions (si tens menys de cinc vius en un dogma), radicalment privilegiat, desaprenent cada dia i decreixent cada segon. Espero que el blog et sigui d'ajuda i t'animi a fer un viatge i descobrir el món sobre dos pedals, així com replantejar-te la manera de viure. |