Feia un parell de setmanes havia posat data a l'aventura d'anar amb bicicleta des de casa meva fins a Palestina. Alguns em pregunten: per què Palestina? Quan hi arribi potser ho puc respondre, medito. Començaria a pedalejar l'onze de setembre, diada de Catalunya, i després de repassar 5 cops tot el que volia portar i reorganitzar uns quants cops les alforges em mentalitzo que demà és el començament d'una experiència. Em llevo aviat i les prediccions climatològiques no fallen, plou poc però pel poc que plou, plou prou. Sembla que la natura em digui que no començi encara. Tot i així em poso l'impermeable, m'acomiado de la familia i parella per pedalejar fins l'escola on vaig estudiar primària on m'esperen els meus amics, els que mai fallen. Últimes abraçades, petons i un somriure gegant. Des d'allà si que començo a pedalejar de veritat juntament amb el culpable que viatgi amb bici, el meu pare, i posem direcció a la primera pujada del dia. Em sé el camí de memòria ja que l'havia pujat entrenant amb la bicleta de carretera però pujar-la amb una bici que carregada arriba als 55-60 kg és molt diferent. M'ho prenc amb calma i ara no plou poc, plou molt. Un cop creuat la carretera de la Vallensana el sol surt i l'arc de sant martí s'aprecia. Després d'uns 40 km parem a prendre quelcom i finalment el meu pare s'acomiada: gaudeix el que jo no vaig poder fer em diu, penso que encara ens queda molts dies a dalt d'una bicicleta junts (espero). Continuo resseguint la carretera vora el mar, la N-II, fins arribar a Tossa de Mar. Faig un tomb pel poble, agafo aigua per la dutxa i observo la platja. Hi ha massa gent per acampar així que decideixo continuar cap a l'interior, direcció Girona. Sé que no és el millor ja que ve una pujada al 8-10%, serà més difícil acampar i s'està fent de nit però com tinc menjar fet i decideixo continuar. Veig uns corriols i m'hi fico, passa massa gent, al sortir es surt la cadena i queda encallada entre el pinyó més gran i els radis. Malament anem si a 90 km de casa ja es surt la cadena. Finalment passo la primera nit a un lloc poc agradable, enmig d'esbarzers, a prop de la carretera, cansadíssim. De fet estava tan cansat que no vaig sopar. El meu cap simplement va desconnectar del meu cos i després d'una dutxa ràpida em fico directament al llit. Aquesta nit no l'oblidaré mai. Al dia següent em llevo amb moltíssima gana, esmorzo el menjar que en teoria era el sopar, faig una aguapanela (beguda típica de Colòmbia que es basicament aigua amb sucre de canya, jo li afageixo canyella com marca la tradició a casa), recullo la tenda i continuo direcció Girona per un tram de la via verda del Carrilet II. A Girona paro a l'estació de tren, em fico a dins perquè hi ha aire acondicionat i menjo fruits secs i un cacaolat. Contacto a en Santiago de Couchsurfing que amablament ha acceptat acollir-me a casa seva a Garriguella així que ressegueixo camins rurals fins arribar a Figueres i d'allà una carretera transitada però amb voral ample fins a Garriguella. Arribo a casa el Santiago, un noi de Medellín (Colòmbia) que treballa fent la verema. Juntament amb dos altres joves (Galina i David) que està hospedant anem al Monestir de Sant Pere de Rodes, aquest cop amb cotxe. Unes vistes maquíssimes amb el mediterrani a un costat i la Serra de Rodes a l'altre. Al matí següent surto direcció Portbou per creuar cap a la Catalunya Nord, o la frontera amb França, diga-li com vulguis. Fa un dia solejat, aquell sol que a part d'escalfar-te et crema la pell. A l'hora de fer-me un entrepà de fuet m'assabento que m'he deixat la meva tela on embolico l'entrepà i el que em fa d'estalvi per menjar. Tercer dia i ja perdo coses! Després de pujar i baixar continuament arriba la pujada de veritata fins al Coll dels Belitres, pas assidu dels exiliats del vàndol republicà durant la guerra civil espanyola al 1939. M'aturo a llegir la història i a fer un tomb per unes ruines que hi han.
Comentarios
Creuo la frontera pel Col de Belitres. Fa força vent a dalt i començo a baixar, els paisatges són molt agradables amb una barreja de turons i el mar a la meva dreta. Ressegueixo la ruta Euro Velo 8 fins a Argèles-sur-Mer i s'agraeix pedalejar per carrils dedicats a la bicicleta, camins de terra o carreteres poc transitades. Per qui no ho sàpiga les rutes Euro Velo són rutes pensades per anar amb bicicleta per tota Europa, aquí en trobareu més informació (en anglès). Encara som al setembre i encara fa bon temps així que la platja, i menys a França, no és un bon lloc per acampar. Però si que és un bon lloc per utilitzar les dutxes i els lavabos públics així que abans d'acampar em trec la suor i em dirigeixo per un camí secundari on trobo un lloc amagat i silenciós on passar la nit. Com sempre acabo trobant residus de plàstic (ampolles, embolcalls, bosses, utensilis per menjar i embolcalls de preservatius) i faig una neteja ràpida del lloc. Al matí següent em llevo amb gana i em faig uns ous remenats per començar el dia amb alegria. Al sortir d'Argelès-sur-Mer em fico pel costat d'una platja i començo a travessar un camí ple de sorra on empenyo més la bicicleta que no pas pedalejar. Al principi penso que collons faig jo per aquests camins podent anar per la carretera més directa però després, poc a poc, vas entenent que el camí et va trobant a tu i ja perds la noció del dia de la setmana, de tenir una rutina establerta, de no saber on dormir... i et va agradant cada dia més. Més endavant tindré una visió més holística d'aquests moments. Xino xano passen els dies i arribo a Montpellier. Decideixo descansar un parell de dies i quedar-me en un camping abans d'anar a casa la Sophie qui vaig contactar per Couchsurfing. Al camping aprofito per escriure, rentar roba i mirar la ruta dels pròxims dies. Al dia següent vaig cap al centre de Montpellier on em trobo estudiants de medicina per tota la ciutats disfressats i venent clauers per recaudar calers pel viatge de final de carrera. Un dels moments del dia que més m'agrada és la migdiada així que sempre que trobo un lloc aprofito per descansar i aquest cop ho faig a la gespa d'un hospital. Per sort no hi ha seguretat i descanso tranquil·lament. Seguidament em llevo i vaig cap a casa de la Sophie, xerrem de la seva vida d'estudiant a Montpellier, una ciutat maca i plena de vida nocturna pel jovent de les universitats. Comprem queviures i fem un sopar prou bo que compartim amb més amistats seves. Al dia següent vaig direcció Arles ficant-me pel parc natural de la Camarga, un lloc molt maco amb plantacions d'arròs i bestiar. Resulta que d'aquesta regió és típic un arròs integral de color vermell i la carn de vedella. Quan surto del parc natural arribo a Arles on m'aturo a menjar un gelat i m'assec a escriure una estona en un banc d'un parc. De sobte s'apropa el Juan, un home d'uns 70 anys que resulta que es de Torres, al costat de Jaén. Ja porta més de 50 anys a França treballant als cultius d'arròs. Em fa les preguntes típiques: d'on vinc, on vaig, que porto, quant pesa la bici... i ja m'acostumo a respondre: de Barcelona, cap a Estambul (Palestina em queda lluny encara), porto tot el necessari per viure (tenda, fogonet, menjar, matlàs, roba...), pesa al voltant de 55-60 kg depenent del menjar i aigua que porti... Però poc a poc anem entablint una relació on li pregunto jo més coses a ell que no pas ell a mi. Té una mirada que denota solitud i em fa més goig escoltar-lo jo a ell que no ell a mi. Segur. Mentrestant s'apropa el Michel, un amic seu, i comença a mirar la paperera que tenim al costat d'on treu una bossa plena de patates fregides. Parlem del malbaratament alimentari, sempre troben menjar, i el que en Michel no es menjar-se-les sinó donar-li als coloms, els seus amics. Els seus únics amics com diu ell. Entenc que la parella d'amics passa el temps així. Després cadascú s'envà a casa seva i jo, convidat pel Juan, m'en vaig a casa seva. Viu en un pis amb el necessari, petit, poc il·luminat però còmode per ell. Preparem pasta, una amanida i pollastre al forn que ja tenia al frigorífic. A més, em dona més menjar per emportant-me i tot i dir-li que ja en tinc insisteix. Després de sopar arriba un amic seu, un jove argelià, amb el que compartim un pastís de xocolota pel seu aniversari. El Juan l'ha trucat diverses vegades perquè vingués i, tot i que jo pensava que no apareixeria, va arribar. Al dia següent deixo Arles i pedalejo pensant en la solitud durant el viatge i això que en porto només una setmana. Alguns desitjant estar sols, d'altres maleint la solitud imposada de la vellesa i d'altres gaudint-la. Definitivament hi ha de tot en aquest món, cultures en les que la gent gran té un paper molt important (indígenes de l'amazones), d'altres que mai estas sol (Amèrica Llatina), d'altres que mors sol (Escandinavia i cada cop més al sud d'Europa) i molts altres exemples que em deixo. Vaig resseguint la costa fins que al cap d'uns dies arribo a la Costa Blava (Côte d'Azur). Un canvi sobtat de paisatge, hotels cars, massa cotxes transitant, luxe per tot arreus i molta pluja. Els últims dies ha plogut força i arribo a Niça plovent, miro d'anar a un hostal però no hi han habitacions. Serà el primer dia que hagi d'acampar plovent i no m'agrada la idea però el noi de l'hostal m'anima i em diu que a un turó hi ha un parc on em puc ficar. Em mentalitzo i després de sopar a l'hostal vaig cap al turó, arribo in extremis i abans que es posi a ploure més ja tinc la tenda preparada. No hi ha més plaer que escoltar com plou a fora de la tenda i tu a dins dormint dintre el teu sac, calent i amb la roba seca. I al dia següent, amb la tenda mullada, preparo aguapanela per entrar en calor, xerro amb un home que li agrada la idea d'acampar, estàs més connectat amb la natura, aquesta és la conclusió de la nostre conversació. Surto direcció Mònaco, fa xirimiri i just entrar pels famosos túnels de Mònaco comença a ploure a bots i barrals. Paro a un restaurant on esmorzo i parlo amb uns italians sobre la meva ruta per Itàlia. Creuo Itàlia amb la mentalitat de resseguir la costa fins a Gènova per la carretera SS1 (Super Strada), tal com m'havien indicat uns nois a Mònaco. Itàlia em rep xop, ja uns quants dies plovent i el més complicat de la pluja és el dia següent. No portes mitjons infinits i no pots posat a eixugar la roba a sobre les alforges perquè plou. Una opció és enganxar una corda dintre de la tenda i allà estendre els mitjons/calçotets/guants i qualsevol altre cosa peça no estigui tant mullada al dia següent. La natura al final sempre t'acaba somrient així que en compte de maleir els deus de la pluja invoques els del sol. I ves per on em van escoltar i al cap d'uns dies surt el sol i em veig pedalejant a prop d'Albissola Marina amb la Cecile, una ciclista francesa que fa una ruta des de Niça fins a Venècia. Arribem a la platja i aprofitem el últims raigs de sol per estendre la roba i la tenda i tenir tot sec. Mentrestant miro de trobar un lavabo públic i la sorpresa més gratificant va ser quan vaig trobar una dutxa. Sense dubtar-ho em dutxo mentre la Cecile es queda amb les bicis i després és el seu torn. Decidim dormir sota una estructura de fusta que deduïm és d'algun club marítim ja que hi han flotadors, kayaks... però abans d'això sopem una deliciosa pizza a un restaurant al centre de la ciutat. Al dia següent m'acomiado de la Cecile i, fent cas de la seva recomanació, aniré per la regió Cinqueterre després de Gènova. Gènova seria la primera gran ciutat que creuaria i quina experiència. Entrar a les jungles de ciment amb bicicleta no és el millor. De sobte et veus enmig d'autopistes de 3/4 carrils amb cotxes, camions i motos a gran velocitat que et passen molt a prop. Si a això sumem la falta de voral en algunes ocasions ja és una combinació d'adrenalina i desesperació a la qual t'acabes acostumant. A Gènova no em ve de gust parar així que tal com entro, surto. M'endinso pel Parc Natural de Cinque Terre i es preciós, una constant de pujades i baixades que cansen més la ment que el cos i per sort uns ciclistes m'animen a dalt d'una pujada. Un cop a La Spezia m'endinso cap a l'interior direcció Parma i aquí el paisatge canvia radicalment. De veure penya-segats que aboquen al mar passo a veure muntanyes cobertes per un verd intens i respirar un aire fred que t'obre els alvèols dels pulmons i seguidament exhalar un diòxid de carboni amb millor sabor. Tot són carreteres secundàries que creuen valls on de tant en tant es veu alguna casa habitada per persones d'edat avançada. En aquest moment m'enrecordo quan a una classe de català, a l'institut, ens van explicar el moment en el que un personatge de Marcel Proust recorda moments de la seva infantesa després de menjar una magdalena. Doncs bé, tal com si Proust estigués escrivint al meu costat recordo moments de quan era al departament d'Antioquia (Colòmbia). Una barreja de colors i olors que em teletransporten a altres llocs. Finalment enfilo fins a Parma pel pas del Centro Croci. Molt esgotador físicament amb un total de 13 km amb rampes del 13% i una mitjana al 8% que et fan anar a 5 km/h i suar molt. Però això té un gran avantatge, vas tant lent que, si guardes forces per aixecar el cap, pots gaudir d'uns dels paisatges més macos que he vist durant el meu viatge. Per variar, es posa a ploure i a mesura que pujo comença a ploure més. El problema no es ascendir mentre plou sinó baixar. En general es nota més calidesa per part dels italians, xerren molt i entenc amb més facilitat l'italià que no pas el francès així que la comunicació és més fluida també. Un cop al centre m'aturo per comprar formatge Parmigiano Reggiano, DOP d'aquesta regió. Mentre em menjo l'entrepà s'apropa la Ciara, em diu que ha viatjat amb el seu marit amb bicicleta pel Danubi, xerrem dels nostres viatges i em regala xocolata. Amb els xocolates a l'alforja prossegueixo la meva ruta, aquest cop per la plana de Parma fins a Pàdova. Entrar a Pàdova va ser molt estressant. El mòbil va deixar de funcionar i em deixo guiar pels senyals i així com qui no vol la cosa acabo enmig d'una autopista, amb incorporacions, carrils gegants, cotxes tocant la botzina... una mica caòtic però ho vaig conseguir. Per sort abandono les carreteres principals per anar per una ciclovia que em porta fins a Treviso. Recordo que al sortir de Treviso vaig parar a San Donà Di Piave on vaig menjar un kebab i vaig parlar amb uns nois de Bangladesh i Pakistan que em varen convidar a les begudes. Serà això un pressentiment de l'amabilitat pel qual són coneguts els musulmans? Avanço molt ràpid, carreteres planes, algunes de molt transitades i poc a poc em planto a Trieste. Tinc la sensació d'anar massa ràpid i poc a poc el meu cos es va acostumant a estar unes 7 hores pedalejant, encara es pot aprofitar el sol en aquesta època de l'any. Trobo temps per acostumar el meu cos a noves postures mentre pedalejo, a relaxar determinats músculs i a entrenar el més important: el cervell. Al final, la nostre capacitat per patir i com afrontem les adversitats sempre serà superior a la capacitat física. A Trieste em quedo a casa de la Fulvia i la història de com la vaig conèixer és un exemple de com parlant una llengua "minoritària", en aquest cas el català (tot i que amb 10 milions de parlant molt minoritària no és però en el context de bilingüisme amb el castellà l'adjectiu apropiat seria amenaçada) pots viatjar pel món. A la Fulvia la vaig conèixer al campament climàtic d'Ende Gelände a l'Octubre de 2018. Cardava un fred de collons i vaig anar a un carpa on s'estava calent on de sobte sento a dues noies xerrant català. M'apropo i les saludo i resulta que la Fulvia coneix a un bon amic meu, el Joel. Sincerament no em sorprèn tant perquè amistats del Joel em puc trobar a tot arreu. Desprès d'uns dies al campament ens vam acomiadar i vam perdre el contacte que després vam recuperar quan li vaig explicar que estaria per Trieste uns dies. Així que, aquesta és la història de com acabo a Trieste amb una antropòloga especialitzada en malalties mentals que ha estat treballant pels Països Baixos i Benín. Xerrem molt, coneixem amistats seves i fem un passeig per la ciutat on m'ensenya tots els pisos buits que hi han (i que intenten donar un ús de centre social però degut a la repressió estatal que hi ha no han tirat endavant), jardins, restes d'hort urbans que temps enrere foren espais de pensament crític i abastament de vegetals de proximitat. A més, anem al mercat de Genuino Clandestino, una comunitat de productors vegetals locals que lluiten per l'autodeterminació alimentària a la regió. Vam tenir temps per fer una mudança de mobiliari que havien de posar en el que seria un centre social del qual la policia els va desallotjar. Sens dubte Trieste és un d'aquells llocs que recordo amb una somriure a la cara i una mirada alegre. I no pas per la seva arquitectura, ni pel clima (va estar plovent uns dies) i tampoc pel fantàstic gelat que em vaig menjar. Qui marca la diferència és la gent. Arriba la tardor, es nota al temps. Començo a treure la jaqueta, guants i pantalons llargs. Es nota la natura. Una barreja de verd que vol transformar-se en marró, groc, taronja... La natura no s'atura i jo tampoc. Creuo Eslovènia sabent poca cosa del país: balcans, comunisme, castells i poca cosa més. Després d'un dia d'acampada arribo a Ljubljana on m'acull una nit el Robin. En Robin és un ciclista que he contactat a través de Warshowers, una xarxa social de ciclistes que allotgen a ciclistes que estan viatjant i havia utilitzat amb anterioritat per allotjar a uns quants ciclistes . Ell ha estat per un munt de països, al voltant de 150 i en la majoria dels casos hi ha estat pedalejant. Actualment preparant el seu viatge a un dels països més complicats i cars de visitar: Bhutan. Al dia següent vaig cap al centre de Ljubljana i després de passar el matí a la biblioteca pública de Ljubljana em veig per dinar amb l'Avraam. És un activista pels drets humans que ses defineix coma "fat queer". Vaig aprendre molt amb l'Avraam sobre els problemes que un jove pot patir degut a la seva orientació sexual, el seu aspecte físic i la manera d'entendre l'amor. Reflexionem i arribem a la conclusió que hauríem de debatre des de ben petits les diferents orientacions sexuals, entendre que estimem a una persona i no pas a un home i una dona. Educar en la diversitat. A Ljubljana també faig una mica de turisme i passejo pel centre i començo a practicar les paraules de les llengües eslaves. A més, faig un passeig pel centre de la ciutat, he de reconèixer que veure'm enmig de tanta gent seguint a una persona com si fossin un ramat d'ovelles no és el que més m'agrada. Aquest turisme massificat basat en el consum que tant critico és el que a vegades practico. A l'hora reflexiono i escric que la solució no és la prohibició absoluta del turisme si no una regulació estricta. I promoure un turisme cultural. Potser no acabaríem com Barcelona a l'agost (any 2019) on hi ha més turistes per les rambles i manters (criminalitzats injustament) que no pas gent comprant al mercat de la boqueria. Al cap i a la fi la qüestió és tenir una visió crítica i trobar-ne solucions. Espero que des de la meva humil perspectiva ho faci constantment. Apart del turisme, Ljubljana em deixa pensant en el comunisme, en Tito i en el capitalisme actual. Durant l'època soviètica hi ha una clara diferencia entre l'antiga Iogoslàvia i l'Unió Soviètica, entre Stalin i Tito. Alguns recorden l'època com el punt d'inflexió quan l'educació i la sanitat van començar a ser gratuïtes, les vacances pagades i la nacionalització d'empreses mitjançant el control de l'estat en tots els nivells, tant econòmics com socials. D'altres ho recorden com l'època d'un dictador que lluny de viure una vida austera es passejava amb cotxes de luxes, mansions i amb una admiració per les estrelles de Hollywood de l'època. És una ciutat de reflexions de la qual tinc molt bons records i una gastronomia molt bona. A destacar les panotxes i castanyes que venen al carrer i la pogača. Continuo avançant pel petit país que em deixa bocabadat amb la gran quantitat de boscos i rierols que creuo. Acampar aquí, tot i les senyals de prohibit acampar es tot un goig. La principal dificultat es que no et vegi ningú perquè tot està obert així que per sort trobo un lloc en mig d'un bosc on crec estar sol. Ho vaig estar fins al matí següent quan veig, mentre esmorzo pa acabat de fer, una parella que està corrent el bosc, els saludo amb un somriure i es riuen. I així, xino xano, creuo el país en un parell de dies. Potser massa ràpid, m'hagués agradat haver anat per la regió del nord-est a prop d'Àustria però hi ha tants llocs on vull anar que has de prendre decisions. I ja fa un gairebé 1 mes que sóc fora de casa, a poc a poc m'acostumo a la forma de viatjar, lentament, silenciosament, parant quan vull i avançant quan no m'agrada el lloc on vull dormir aquella nit... o quan no trobo lloc on dormir fins tard. També m'acostumo a tenir menys contacte amb la familia, potser busques una mica això, no haver de dir cada dia on ets ni on vas, ni jo mateix ho sé així que no puc pretendre dir-li-ho a la gent. Per entendre Croàcia hauria d'explicar la meva època universitària. O també el meu interés per la cervesa artesana i últimament per tot tipus d'aliment fermentat. Tambè hauria d'explicar les populars festes de Gràcia, un barri de Barcelona. O com l'ska en català creua fronteres. I parlant de fronteres, creuo cap a la República de Hrvatska amb un dia càlid, el canvi climàtic em té boig. Arribo a Zagreb força ràpid, el país s'assembla a Eslovènia però pagant amb kuna i no pas amb euro. L'idioma continua sent impronunciable, masses consonants seguides com per exemple smrt (mort) o trg (plaça), però anem progressant adequadament amb la paraula màgica: hvala (gràcies). A Zagreb em quedaré a casa la Marijeta i l'Ivan que són uns amics de la Dora, una noia de Zagreb que vaig conèixer a les festes de Gràcia a través d'un amic. Resulta que la Dora és una apassionada de ballar swing i jo en sabia una mica de la història del swing perquè vaig fer les pràctiques universitàries a una cerveseria on feiem una cervesa que s'anomena Lindy Hops. El Lindy Hops, a part d'una cervesa artesana feta al barri del Clot, és un tipus de charleston barrejat amb swing que va sorgir a Nova York cap a la dècada dels 20 i 30 del segle passat. Vam mantenir el contacte i li vaig dir que potser ens veuriem durant el meu viatge, i dit i fet. Em reuneixo primer amb els seus amics que molt amablament m'han obert les portes de casa seva. També els hi agrada ballar swing, la cervesa artesana i l'ska en català. Els hi agrada tant que van anar al País Valencià per veure diferents poblacions on l'ska català ha tingut molta repercussió. A part del bon gust musical cuinen molt bé i amb ells vaig tastar el millor ajvar i pindjur de tot el viatge fet per la tieta de la Marijeta [L'ajvar és una pasta feta amb pebrots vermells a la brasa, el pindjur és com l'ajvar però afegint tomàquet i picant. Ja us puc avançar que el meu menjar preferit pels balcans era pa amb ajvar, no cal més]. També vaig tenir oportunitat de fer un "sudado de pollo" (plat típic de Colòmbia) amb les magnífiques instruccions de ma mare que sempre que la necessito hi està. Zagreb és una ciutat amb tocs soviètics, on la gent es força freda, de poques paraules però només calen unes cerveses en bona companyia per encetar una conversa. Així que desprès de passejar pel parc on el jovent va a fumar algunes plantetes i beure birres anem a un bar on ens reunim una bona colla de persones, entre els quals hi ha una parella que va viatjar de la Xina a Croàcia amb una moto elèctrica. Comparteixen les seves aventures i ens fan viatjar amb les orelles, com quan ho faig mentre sento "Els viatgers de la gran anaconda" (programa de ràdio recomanadíssim). Tot a la vida té un punt i apart, de vegades un punt i final. Així que posant i punt i a part em dirigeixo cap a la reserva natural de Rastoke, a prop de Slunj, on em trobo amb un munt de turistes asiàtics. És un lloc ple de rierols, turons coberts d'un verd que demanen tornar-se marró perquè la tardo ja és aquí. Croàcia no es gaire car, però els llocs turístics ho són molt. Per això em van cobrar 4€ per un pot petit de pesto, em vaig fer el siberita aquell cop, després vaig tornar al meu estimat ajvar. Prosegueixo cap a la frontera amb Bòsnia i Herzegovina i de sobte comença a ploure a bots i barrals, em queden un parell d'hores de llum així que trec l'impemeable i continuo pedalejant fins que trobo el millor que pots trobar en aquestes situacions: una mena de casa/hotel abandonat. Tot i que dormir dins una tenda mentre plou és molt maco i idílic al dia següent tens tot xop així que prefereixo mantenir-me sec i dormo en la segona planta de l'hotel. No hi havia ascensor així que he de pujar les bosses i bicicleta al segon pis on dormo mirant una finestra des d'on puc apreciar un cel ennuvolat. Potser demà puc identificar alguna constel·lació, ara no toca. És moment d'una dutxa ràpida, bullir aigua pels espaghetis i gaudir de la salsa de pesto més cara que he tastat durant el viatge. |
Països
Todo
Hola, hoi, salam!Em dic Jona i visc amb les meves contradiccions (si tens menys de cinc vius en un dogma), radicalment privilegiat, desaprenent cada dia i decreixent cada segon. Espero que el blog et sigui d'ajuda i t'animi a fer un viatge i descobrir el món sobre dos pedals, així com replantejar-te la manera de viure. |