Creuo Itàlia amb la mentalitat de resseguir la costa fins a Gènova per la carretera SS1 (Super Strada), tal com m'havien indicat uns nois a Mònaco. Itàlia em rep xop, ja uns quants dies plovent i el més complicat de la pluja és el dia següent. No portes mitjons infinits i no pots posat a eixugar la roba a sobre les alforges perquè plou. Una opció és enganxar una corda dintre de la tenda i allà estendre els mitjons/calçotets/guants i qualsevol altre cosa peça no estigui tant mullada al dia següent. La natura al final sempre t'acaba somrient així que en compte de maleir els deus de la pluja invoques els del sol. I ves per on em van escoltar i al cap d'uns dies surt el sol i em veig pedalejant a prop d'Albissola Marina amb la Cecile, una ciclista francesa que fa una ruta des de Niça fins a Venècia. Arribem a la platja i aprofitem el últims raigs de sol per estendre la roba i la tenda i tenir tot sec. Mentrestant miro de trobar un lavabo públic i la sorpresa més gratificant va ser quan vaig trobar una dutxa. Sense dubtar-ho em dutxo mentre la Cecile es queda amb les bicis i després és el seu torn. Decidim dormir sota una estructura de fusta que deduïm és d'algun club marítim ja que hi han flotadors, kayaks... però abans d'això sopem una deliciosa pizza a un restaurant al centre de la ciutat. Al dia següent m'acomiado de la Cecile i, fent cas de la seva recomanació, aniré per la regió Cinqueterre després de Gènova. Gènova seria la primera gran ciutat que creuaria i quina experiència. Entrar a les jungles de ciment amb bicicleta no és el millor. De sobte et veus enmig d'autopistes de 3/4 carrils amb cotxes, camions i motos a gran velocitat que et passen molt a prop. Si a això sumem la falta de voral en algunes ocasions ja és una combinació d'adrenalina i desesperació a la qual t'acabes acostumant. A Gènova no em ve de gust parar així que tal com entro, surto. M'endinso pel Parc Natural de Cinque Terre i es preciós, una constant de pujades i baixades que cansen més la ment que el cos i per sort uns ciclistes m'animen a dalt d'una pujada. Un cop a La Spezia m'endinso cap a l'interior direcció Parma i aquí el paisatge canvia radicalment. De veure penya-segats que aboquen al mar passo a veure muntanyes cobertes per un verd intens i respirar un aire fred que t'obre els alvèols dels pulmons i seguidament exhalar un diòxid de carboni amb millor sabor. Tot són carreteres secundàries que creuen valls on de tant en tant es veu alguna casa habitada per persones d'edat avançada. En aquest moment m'enrecordo quan a una classe de català, a l'institut, ens van explicar el moment en el que un personatge de Marcel Proust recorda moments de la seva infantesa després de menjar una magdalena. Doncs bé, tal com si Proust estigués escrivint al meu costat recordo moments de quan era al departament d'Antioquia (Colòmbia). Una barreja de colors i olors que em teletransporten a altres llocs. Finalment enfilo fins a Parma pel pas del Centro Croci. Molt esgotador físicament amb un total de 13 km amb rampes del 13% i una mitjana al 8% que et fan anar a 5 km/h i suar molt. Però això té un gran avantatge, vas tant lent que, si guardes forces per aixecar el cap, pots gaudir d'uns dels paisatges més macos que he vist durant el meu viatge. Per variar, es posa a ploure i a mesura que pujo comença a ploure més. El problema no es ascendir mentre plou sinó baixar. En general es nota més calidesa per part dels italians, xerren molt i entenc amb més facilitat l'italià que no pas el francès així que la comunicació és més fluida també. Un cop al centre m'aturo per comprar formatge Parmigiano Reggiano, DOP d'aquesta regió. Mentre em menjo l'entrepà s'apropa la Ciara, em diu que ha viatjat amb el seu marit amb bicicleta pel Danubi, xerrem dels nostres viatges i em regala xocolata. Amb els xocolates a l'alforja prossegueixo la meva ruta, aquest cop per la plana de Parma fins a Pàdova. Entrar a Pàdova va ser molt estressant. El mòbil va deixar de funcionar i em deixo guiar pels senyals i així com qui no vol la cosa acabo enmig d'una autopista, amb incorporacions, carrils gegants, cotxes tocant la botzina... una mica caòtic però ho vaig conseguir. Per sort abandono les carreteres principals per anar per una ciclovia que em porta fins a Treviso. Recordo que al sortir de Treviso vaig parar a San Donà Di Piave on vaig menjar un kebab i vaig parlar amb uns nois de Bangladesh i Pakistan que em varen convidar a les begudes. Serà això un pressentiment de l'amabilitat pel qual són coneguts els musulmans? Avanço molt ràpid, carreteres planes, algunes de molt transitades i poc a poc em planto a Trieste. Tinc la sensació d'anar massa ràpid i poc a poc el meu cos es va acostumant a estar unes 7 hores pedalejant, encara es pot aprofitar el sol en aquesta època de l'any. Trobo temps per acostumar el meu cos a noves postures mentre pedalejo, a relaxar determinats músculs i a entrenar el més important: el cervell. Al final, la nostre capacitat per patir i com afrontem les adversitats sempre serà superior a la capacitat física. A Trieste em quedo a casa de la Fulvia i la història de com la vaig conèixer és un exemple de com parlant una llengua "minoritària", en aquest cas el català (tot i que amb 10 milions de parlant molt minoritària no és però en el context de bilingüisme amb el castellà l'adjectiu apropiat seria amenaçada) pots viatjar pel món. A la Fulvia la vaig conèixer al campament climàtic d'Ende Gelände a l'Octubre de 2018. Cardava un fred de collons i vaig anar a un carpa on s'estava calent on de sobte sento a dues noies xerrant català. M'apropo i les saludo i resulta que la Fulvia coneix a un bon amic meu, el Joel. Sincerament no em sorprèn tant perquè amistats del Joel em puc trobar a tot arreu. Desprès d'uns dies al campament ens vam acomiadar i vam perdre el contacte que després vam recuperar quan li vaig explicar que estaria per Trieste uns dies. Així que, aquesta és la història de com acabo a Trieste amb una antropòloga especialitzada en malalties mentals que ha estat treballant pels Països Baixos i Benín. Xerrem molt, coneixem amistats seves i fem un passeig per la ciutat on m'ensenya tots els pisos buits que hi han (i que intenten donar un ús de centre social però degut a la repressió estatal que hi ha no han tirat endavant), jardins, restes d'hort urbans que temps enrere foren espais de pensament crític i abastament de vegetals de proximitat. A més, anem al mercat de Genuino Clandestino, una comunitat de productors vegetals locals que lluiten per l'autodeterminació alimentària a la regió. Vam tenir temps per fer una mudança de mobiliari que havien de posar en el que seria un centre social del qual la policia els va desallotjar. Sens dubte Trieste és un d'aquells llocs que recordo amb una somriure a la cara i una mirada alegre. I no pas per la seva arquitectura, ni pel clima (va estar plovent uns dies) i tampoc pel fantàstic gelat que em vaig menjar. Qui marca la diferència és la gent.
Comentarios
|
Països
Todo
Hola, hoi, salam!Em dic Jona i visc amb les meves contradiccions (si tens menys de cinc vius en un dogma), radicalment privilegiat, desaprenent cada dia i decreixent cada segon. Espero que el blog et sigui d'ajuda i t'animi a fer un viatge i descobrir el món sobre dos pedals, així com replantejar-te la manera de viure. |