Creuo la frontera pel Col de Belitres. Fa força vent a dalt i començo a baixar, els paisatges són molt agradables amb una barreja de turons i el mar a la meva dreta. Ressegueixo la ruta Euro Velo 8 fins a Argèles-sur-Mer i s'agraeix pedalejar per carrils dedicats a la bicicleta, camins de terra o carreteres poc transitades. Per qui no ho sàpiga les rutes Euro Velo són rutes pensades per anar amb bicicleta per tota Europa, aquí en trobareu més informació (en anglès). Encara som al setembre i encara fa bon temps així que la platja, i menys a França, no és un bon lloc per acampar. Però si que és un bon lloc per utilitzar les dutxes i els lavabos públics així que abans d'acampar em trec la suor i em dirigeixo per un camí secundari on trobo un lloc amagat i silenciós on passar la nit. Com sempre acabo trobant residus de plàstic (ampolles, embolcalls, bosses, utensilis per menjar i embolcalls de preservatius) i faig una neteja ràpida del lloc. Al matí següent em llevo amb gana i em faig uns ous remenats per començar el dia amb alegria. Al sortir d'Argelès-sur-Mer em fico pel costat d'una platja i començo a travessar un camí ple de sorra on empenyo més la bicicleta que no pas pedalejar. Al principi penso que collons faig jo per aquests camins podent anar per la carretera més directa però després, poc a poc, vas entenent que el camí et va trobant a tu i ja perds la noció del dia de la setmana, de tenir una rutina establerta, de no saber on dormir... i et va agradant cada dia més. Més endavant tindré una visió més holística d'aquests moments. Xino xano passen els dies i arribo a Montpellier. Decideixo descansar un parell de dies i quedar-me en un camping abans d'anar a casa la Sophie qui vaig contactar per Couchsurfing. Al camping aprofito per escriure, rentar roba i mirar la ruta dels pròxims dies. Al dia següent vaig cap al centre de Montpellier on em trobo estudiants de medicina per tota la ciutats disfressats i venent clauers per recaudar calers pel viatge de final de carrera. Un dels moments del dia que més m'agrada és la migdiada així que sempre que trobo un lloc aprofito per descansar i aquest cop ho faig a la gespa d'un hospital. Per sort no hi ha seguretat i descanso tranquil·lament. Seguidament em llevo i vaig cap a casa de la Sophie, xerrem de la seva vida d'estudiant a Montpellier, una ciutat maca i plena de vida nocturna pel jovent de les universitats. Comprem queviures i fem un sopar prou bo que compartim amb més amistats seves. Al dia següent vaig direcció Arles ficant-me pel parc natural de la Camarga, un lloc molt maco amb plantacions d'arròs i bestiar. Resulta que d'aquesta regió és típic un arròs integral de color vermell i la carn de vedella. Quan surto del parc natural arribo a Arles on m'aturo a menjar un gelat i m'assec a escriure una estona en un banc d'un parc. De sobte s'apropa el Juan, un home d'uns 70 anys que resulta que es de Torres, al costat de Jaén. Ja porta més de 50 anys a França treballant als cultius d'arròs. Em fa les preguntes típiques: d'on vinc, on vaig, que porto, quant pesa la bici... i ja m'acostumo a respondre: de Barcelona, cap a Estambul (Palestina em queda lluny encara), porto tot el necessari per viure (tenda, fogonet, menjar, matlàs, roba...), pesa al voltant de 55-60 kg depenent del menjar i aigua que porti... Però poc a poc anem entablint una relació on li pregunto jo més coses a ell que no pas ell a mi. Té una mirada que denota solitud i em fa més goig escoltar-lo jo a ell que no ell a mi. Segur. Mentrestant s'apropa el Michel, un amic seu, i comença a mirar la paperera que tenim al costat d'on treu una bossa plena de patates fregides. Parlem del malbaratament alimentari, sempre troben menjar, i el que en Michel no es menjar-se-les sinó donar-li als coloms, els seus amics. Els seus únics amics com diu ell. Entenc que la parella d'amics passa el temps així. Després cadascú s'envà a casa seva i jo, convidat pel Juan, m'en vaig a casa seva. Viu en un pis amb el necessari, petit, poc il·luminat però còmode per ell. Preparem pasta, una amanida i pollastre al forn que ja tenia al frigorífic. A més, em dona més menjar per emportant-me i tot i dir-li que ja en tinc insisteix. Després de sopar arriba un amic seu, un jove argelià, amb el que compartim un pastís de xocolota pel seu aniversari. El Juan l'ha trucat diverses vegades perquè vingués i, tot i que jo pensava que no apareixeria, va arribar. Al dia següent deixo Arles i pedalejo pensant en la solitud durant el viatge i això que en porto només una setmana. Alguns desitjant estar sols, d'altres maleint la solitud imposada de la vellesa i d'altres gaudint-la. Definitivament hi ha de tot en aquest món, cultures en les que la gent gran té un paper molt important (indígenes de l'amazones), d'altres que mai estas sol (Amèrica Llatina), d'altres que mors sol (Escandinavia i cada cop més al sud d'Europa) i molts altres exemples que em deixo. Vaig resseguint la costa fins que al cap d'uns dies arribo a la Costa Blava (Côte d'Azur). Un canvi sobtat de paisatge, hotels cars, massa cotxes transitant, luxe per tot arreus i molta pluja. Els últims dies ha plogut força i arribo a Niça plovent, miro d'anar a un hostal però no hi han habitacions. Serà el primer dia que hagi d'acampar plovent i no m'agrada la idea però el noi de l'hostal m'anima i em diu que a un turó hi ha un parc on em puc ficar. Em mentalitzo i després de sopar a l'hostal vaig cap al turó, arribo in extremis i abans que es posi a ploure més ja tinc la tenda preparada. No hi ha més plaer que escoltar com plou a fora de la tenda i tu a dins dormint dintre el teu sac, calent i amb la roba seca. I al dia següent, amb la tenda mullada, preparo aguapanela per entrar en calor, xerro amb un home que li agrada la idea d'acampar, estàs més connectat amb la natura, aquesta és la conclusió de la nostre conversació. Surto direcció Mònaco, fa xirimiri i just entrar pels famosos túnels de Mònaco comença a ploure a bots i barrals. Paro a un restaurant on esmorzo i parlo amb uns italians sobre la meva ruta per Itàlia.
Comentarios
|
Països
Todo
Hola, hoi, salam!Em dic Jona i visc amb les meves contradiccions (si tens menys de cinc vius en un dogma), radicalment privilegiat, desaprenent cada dia i decreixent cada segon. Espero que el blog et sigui d'ajuda i t'animi a fer un viatge i descobrir el món sobre dos pedals, així com replantejar-te la manera de viure. |