Dos anys i comencem Després de dos anys estalviant, i ja havent tornat definitivament d'Àmsterdam, s'apropava el meu primer viatge amb bicicleta. Abans d'això vaig decidir anar dos mesos a Colòmbia però amb motxilla. Al tornar de la terra on vaig respirar per primer cop ja vaig començar a materialitzar el primer cicloviatge. Començar fent el Camí de Sant Jaume és un molt bon inici. Està tot molt ben documentat, hi ha senyals, hospedatge, menjar, bona carretera... sobre el paper no és gaire excitant però us asseguro que un cop ho pedalejes hi vols tornar! Vaig decidir fer-ho amb el meu pare ja que ell és el principal responsable de la meva afició al ciclisme. Així que amb molts preparatius previs, revisió de l'equipatge cinc vegades, remirar els mapes unes quantes més vam començar a pedalejar el 13 de juliol de 2019. Sortiem des de casa els meus pares a Mas Rampinyo, Montcada i Reixac, a les afores de la metropolis barcelonina direcció Castellserà on fariem la primera nit. Després de perdre'ns una mica vam avançar molt sota un sol asfixiant, tot visibilitzant Montserrat de fons, dient adéu al Vallès i endintsant-nos a Ponent. Allà ens acolliria en Javi, un amic del meu pare que al cap de dos anys va traspassar. Sempre recordarem la seva amabilitat, fortalessa i cada cop que passo al costat de Badalona penso amb ell. També recordaré la seva cansalada salada, això mai ho oblidaré! El segon dia ens acompanyà la pluja durant bona part del trajecte. A Alfarràs fem una parada per prendre una beguda calenta i el meu pare mai oblidarà el cafè amb llet més dolent que s'ha prés mai. Jo sóc més de cacaolat... tot i que me'l van posar sense batre. Aquell dia seria la primera prova de foc per fer acampada lliure. Vam arribar a un poblet i mentre el meu pare omplia la bossa d'aigua per dutxar-nos em vaig apropar a un home per preguntar-li si sabia d'algun lloc on poder acampar, incrèdul m'imaginava les persones europees més humanes però la seva resposta va ser "fer acampada per aquí és il·legal". Si algun dia em trobo aquest home li ensenyo tots els llocs on he dormit... i tota la gent que m'ha ajudat. Així vaig entendre que a Europa és millor no preguntar on dormir, busca't la vida. Finalment vam dormir prou bé, entre uns camps, havent saborejat la cansalada ultrasalada del Javi i un arròs integral mal cuinat. Poc a poc anàvem aprenent. La tercera etapa la gaudim amb un vent de cara considerable. Xino xano arriba el vespre i comença el ritual de cada dia: aigua i lloc on dormir. Així que agafem aigua a un poble i comencem a buscar on plantar la tenda. Ens endinsem per un camí secundari i trobem una mena de masia abandonada però hi ha una reixa. Jo que donava tot per perdut, ja fent-se fosc sort del meu pare que ho torna a mirar i resulta que el candau de la reixa estava obert. I així vam dormir plàcidament al porxo d'una masia abandonada tota per nosaltres. Els petits plaers quan només necessites un lloc on dormir i menjar. La quarta etapa la planejàvem curta però... les ganes d'arribar a descansar a un llit (encara no estava tant curtit) ens va fer arribar a Iruña (Pamplona). Un dia esgotant físicament parlant però arribar a una ciutat on es comença a llegir coses en basc, llegir perquè dissortadament no l'entenc, hi ha carrils i bicis i es veuen pintxos a les terrasses fa goig! A Iruña ens esperava l'Alfredo, un home que em va contactar a través de Couchsurfing interessat en el viatge que feia amb el meu pare ja que coneixia poques parelles fill/es - pare/mare. Un home encantador que juntament amb la seva companya, la Inés, ens van acollir d'una manera extraordinària. La primera experiència de couchsurfing del meu pare va ser espectacular demostrant que es pot viatjar d'una manera més responsable, en contacte directe amb gent dels llocs per on passes i sense una finalitat purament econòmica basada en l'abús de l'interés i la plusvalía. Qué maco és acollir i ser acollit! Després d'un dia de descans a Iruña on vam passejar, menjar molt i recòrrer els carrers de San Fermín proseguim el viatge. Els propers dies es tornen més monótons ja que son llargues carreteres planes en línia recta que travessen grans extensions de conreu de secà. Així és com ho sentia llavors però poc a poc vas aprenent a gaudir de les diferents parts del viatge, aquesta molt més introspectiva on, a través del pedaleig, aconsegueix un estat meditatiu que aporta tranquil·litat i et permet repensar molt. De fet, en etapes llanes, vaig recreant històries que tant debó un dia puguin sortir fora del meu cap i materialitzar-se en línies escrites. Aquests dies continuem fent acampada lliure, té un punt exòtic i lliberador el poder dormir on tu vulguis / puguis, sense molestar a ningú, deixant tot net i estant en ple contacte amb la natura. Tranquil·lament podriem haver anat a dormir cada nit a hotels, pensions o campings però llavors no tindriem tantes anècdotes a explicar, com quan estava fent caca i em van veure uns caminants, o quan mentre esmorzàvem va aparèixer el pagès fent feina al seu camp o simplement no haver gaudit de totes les estels que podiem veure fent-nos una aguapanela calent abans d'entrar a la tenda. I a mesura que ho tastes ja no hi ha volta enrere, dia rere dia triguem menys a muntar tot, en una hora tenim la tenda montada, el sopar fet i els dos dutxats, ou la la! I xino xano arribem a León, ciutat on decidim descansar perquè portem dies de 120 km pedalejats sota un sol radiant. Així que ens agafem una pensió i compartim un altre dia de descans replet de bons àpats, visita a la catedral i passejant a l'ombra per descansar les cames. A més, aquests últims dies els vam compartir amb un ciclista brasiler, en Jose, que li va argadar veure un pare i fill fent el camí de Sant Jaume, es lamenta una mica que el seu fill decidís no fer-lo amb ell. Poc a poc anem deixant les planures groguenques de castella per començar a endinsar-nos en les valls verdes gallegues. Un canvi de clima, molt més fresc i de paisatge passant de cultius de secà a vaques pasturant. Això ens va dificultar el fet de trobar allotjament i potser la poca experiència i a vegades la poca determinació ens van fer acabar a un camping. La veritat que un alltre tema important de voler fer acampada lliure és l'econòmic... portavem un pressupost de 6€ per cap i acampant ja li hem de sumar entre 20-50€ depenent de si es un camping o un hostal. Tot i així s'agraeix aturar-se a un camping, coincidir amb un altre cicloviatge poc xerraire, parlar amb la gent... socialitzar va bé de tant en tant. I un cop ja marxem d'un camping a les afores de Trabadelo havent passat una tarda relaxada ficant-nos al riu, bebent cervesa artesana, una bona dutxa i un millor esmorzar posem la directa per les últimes etapes fins a Santiago de Compostela. Allà ens acolliria la Iria, una noia del couchsurfing que ha viscut a Palestina i estava interessat en la seva experiència per l'Orient Mitjà. I dit i fet, entre pujades i baixades, recordant la de Palais de Rei, arribem a una esplanada a les afores de la ciutat. Rebuscant pel google maps veiem un descampat i decidim anar a mirar, primer trobem lloc on podem acampar però no ens fa gaire el pes perquè pot passar molta gent, sobretot passejant gossos. De sobte veiem un polisportiu on hi han molts joves... els veig amb un mocador al coll, segur que són d'un cau/esplai. M'apropo, parlo amb els monitors i vet aquí que ens diuen que podem dormir al mateix espai que ells, tenim dutxes i fins i tot ens ofereixen sopar. Dormim a dins el poliesportiu amb prou tranquil·litat tenint en compte que son adolescents de 14-18 anys. Al dia següent expliquem una mica la nostra història als nois i noies i proseguim cap a Santiago. Arribem al nostre destí després de 1.241 km i uns 11.000 m ascendits havent fet un dinar contundent per arribar amb forces. És una sensació extranya, t'acostumes a la forma de viatjar, la austeritat i la simplicitat de la vida. T'allunyes de tot lo material i ara toca tornar. Per sort aquest viatge va ser el primers de més que he fet, continuem!
Comentarios
|
Hola, hoi, salam!Em dic Jona i visc amb les meves contradiccions (si tens menys de cinc vius en un dogma), radicalment privilegiat, desaprenent cada dia i decreixent cada segon. Espero que el blog et sigui d'ajuda i t'animi a fer un viatge i descobrir el món sobre dos pedals, així com replantejar-te la manera de viure. Archivos |